Durant el mes de maig i principis de juny les orenetes s'afanyen a construir, o bé reconstruir, els seus característics nius; elaborades estructures de fang. Les espècies més comunes al nostre país (Hirundo rustica i Delichon urbicum) els construiran majoritàriament en zones humanitzades. La vulgar ho farà en masos i granges, la cuablanca, en canvi, en edificis dins de pobles i ciutats petites.
Per tant, l'oreneta cuablanca és la espècie més "urbanita", instaurant els seus nius en balcons i finestres. Això sempre que els propietaris ho permetin i no els destrueixin, fet que malauradament és molt habitual. Encara més greu és quan l'ajuntament dicta l'eliminació de petites colònies en edificis d'interès cultural per causes higièniques, demostrant la incultura de la institució. La brutícia que puguin crear aquests ocells és ínfima i té fàcils solucions, que no han passar per impedir la seva reproducció.
Curiositat: Paradoxalment, així com l'oreneta vulgar cria estrictament prop de l'home (tot i sempre fer-ho en zones rurals), l'oreneta cuablanca (amb hàbits, en general, més urbans) també compta amb algunes poblacions deshumanitzades; niant en penya-segats, coves, preses, etc, lluny de poblacions humanes. De tota manera, avui en dia, la majoria dels individus nidifiquen en pobles i ciutats.
Dijous passat (dia 28-5), una cinquantena de cuablanques anaven i venien d'Hostalric amb l'objectiu d'explotar un petit toll fangós. Aquest any, per causes meteorològiques, el fang és car de trobar. Per tant, allà on n'hi ha en bones condicions, s'hi pot arribar a acumular gran part de la població local d'urbicums per tal de recollir-lo.
Oreneta cuablanca (Delichon urbicum)
Oreneta cuablanca (Delichon urbicum)
Oreneta cuablanca (Delichon urbicum)
Oreneta cuablanca (Delichon urbicum)
Vídeo de l'activitat al toll:
I recordeu, si veieu nius o teniu la sort de tenir-ne prop de casa, no els elimineu. Les orenetes tenen molts més "pros" que "contres".
Tot i que farà un mes vaig visitar les terres de Lleida (amb entrada al bloc), ahir tenia el dia lliure i les ganes de repetir em van poder. A les 5:00h sortia de Barcelona havent dormit poc més de tres hores.
Arribo a les 6:30h al secà dels Plans de Sió. Decideixo dedicar les hores màgiques (franja horària que pels bojos dels ocells, va de 6h a 8h a l'estiu) a aquesta zona tot i no conèixer-la gaire bé.
La fresca (a Barcelona ja no baixem dels 15ºC!) i la son eren patents; no sé quants possibles hortensis van escapar fugaçment dels prismàtics. Als voltants del secà destacaven abundants parelles de tórtores amb comportament nupcial i altres ocells propis dels mosaics rurals de la Catalunya central. Les bosquines d'alzines fragmentades per camps de secà són l'ambient idoni per les tórtores, però també per altres ocells d'interès com ara el capsigrany i el tallarol emmascarat. També s'hi pot veure l'hortolà, però els territoris de cria d'aquest queden uns quilòmetres més amunt, a partir d'Ossó de Sió. Si al secà pròpiament dit, la calàndria, amb el permís de les cogullades, és la reina dels alàudids, en aquests ambients de mosaic l'alosa vulgar i la cotoliu l'hi treuen la corona. Curiosament, l'alosa no cria (o ho fa molt esporàdicament) en els cultius extensius, però si en aquests tipus d'ambients. Jo anava passant contínuament de secà a "mosaic" i el canvi de calàndria a alosa i de alosa a calàndria era continu.
Calàndria (Melanocorypha calandra)
El zel del sisó ja minva, i tot i que encara efectua el seu espetec, ja no es deixa veure amb tanta freqüència. Vaja, que zero fotos del Tetrax. A canvi, els torlits ara es deixen veure més que en anteriors setmanes, ben ocupats amb les seves cries. El mateix passa amb els mussols comuns, els quals a mesura que avança la temporada de cria també es deixen veure de forma més constant. La femella i els nou-vinguts ja sobrepassen l'aforament de la casa/cavitat, i doncs, els mascles han de passar el migdia a ple sol.
Mussol comú (Athene noctua)
L'estrella del lloc, però, fou l'ocell estrella del moment a Catalunya i el protagonista de l'entrada anterior: el vespertinus. La "cama-rojada" també s'ha deixat sentir a la terres de Lleida. És més, en realitat, les terres de ponent han estat i són el nucli d'aquesta "invasió" falconera, amb diversos grups molt nombrosos repartits, sobretot, pels secans.
Jo en compto un mínim de quaranta pels plans de Sió i, més tard, en veuré un trentena prop de Bellmunt. Quan els localitzo per primer cop estan gairebé tots caçant en un petit altiplà, però al pujar el sol es reparteixen en petits grups per descansar. S'aturen en camps ja segats o, preferentment, en ametllers totalment o parcialment secs.
Falcó cama-roig (Falco vespertinus)
Falcó cama-roig (Falco vespertinus)
Falcó cama-roig (Falco vespertinus)
Uns xoriguers petits caçaven juntament amb uns vespertinus, inclús aturant-se als mateixos ametllers morts. De fet, els individus d'una espècie atreien a l'altre, tractant-se probablement d'un grup migrador conjunt.
A les 11:45h el sol començava a picar fort i el cel es buidava a marxes forçades. A partir de llavors, la vida es concentrava al terra, on els llangardaixos ocel·lats (ben abundants a la zona) corretejaven marcant territori i els ortòpters començaven la seva monòtona orquestra. Vaig marxar, doncs, cap al clot de la Unilla, que encara aguanta "inundat" tot i la primavera extremadament seca i calorosa.
Ja al clot, la calor apretava considerablement. En tan sols un mes, el 60% de la superfície inundada ja s'ha convertit en fangueig, fent perillar les pollades de fotja i coll-verd més tardanes. De tota manera, els coll-verds que han decidit criar al lloc sembla que se'ls hi ha donat molt bé: la majoria de femelles nidificants tenen de deu a quinze cries, algunes ja amb polls de mida molt gran. Moltes fotges també tenen cries grans, però d'altres van més retrasades: una parella ha quedat ben exposada, incubant en un niu ben visible que ha quedat envoltat de fang, com a conseqüència de la ràpida retirada de l'aigua. La pobra parella defensa com pot els seus ous dels gavians i rialleres.
Precisament, les gavines vulgars sembla que també s'han decidit a criar. Es compten unes quaranta, la majoria emparellades i territorials. A més, s'observen còpules i mínim dos nius. I és que aquesta espècie requereix i prefereix zones amb predominància de fangueig. Ja veurem, però, com tiren endavant. En contra, els cames-llargues, els quals fa un mes semblava que havien de criar en massa, han disminuint de forma evident. No hi ha rastre de nius ni pollets d'aquests, tot i que es segueixen observant còpules.
Apart dels nidificants, la migració encara manté al clot ben interessant. Els limícoles han disminuït en comparació amb la darrera visita, però per contra, els Charadrius han augmentat els seus individus i la seva diversitat. Es comptabilitzen fins a un centenar de corriols grossos, pocs corriols petits i un corriol camanegre.
Corriol camanegre (Charadrius alexandrinus)
Encara presents gambes verdes, gambes roges vulgars, pigres grisos i territs menuts, però en menor nombre. Com a novetat, destaca un bon grup de becplaners (8) que passen el migdia dormitant a la zona central del clot.
Becplaner (Platalea leucorodia)
Corriol gros (Charadrius hiaticula) i pigre gris (Pluvialis squatarola)
Destaquen també els ànecs blancs, que contraris a marxar mantenen un bon nombre (5), amb una parella consolidada. Si hagués plogut hi hauria possibilitats de cria. També destacar la presència de quatre xarrasclets, que porten forces setmanes al lloc.
Ànec blanc (Tadorna tadorna)
Un vídeo d'alguns dels limícoles presents al lloc, amb el corriol camanegre com a protagonista:
Al clot se'm va fer tard (17:40h) i vaig decidir que la millor opció era seguir pels secans més septentrionals i deixar els secans del sud de Lleida per un altre dia. Doncs, vaig posar rumb al secà de Bellmunt-Almenara amb l'esperança de trobar algun mascle de sisó que es posés "a tir" sense massa dedicació (no va ser possible). La tarda en aquest secà de la Noguera porta dos noms: torlit i esparver cendrós. Aquestes dues espècies es deixen veure amb més nombre a la tarda que al matí, sobretot el torlit.
No m'hi vaig matar gaire, però van sortir forces marcenques, dues àguiles calçades, mínim cinc esparvers cendrosos, una dotzena de torlits, sisons, falcó mostatxut, molts gaigs blaus, uns xoriguer petits, xixelles, entre d'altres. I com no podia ser d'altre manera, alguns grups de falcons cama-rojos que semblaven decidits a pernoctar en camps segats.
Falcó cama-roig (Falco vespertinus)
Fixant els ulls al vol dels cendrosos, una femella destacava per tenir alguna cosa a les ales. Tenia una marca alar. Vaig seguir-la, mirant de fer-n'he la lectura, tenint la sort que no va trigar en aturar-se sobre un vallat.
Esparver cendrós (Circus pygargus) amb marca alar (PK).
L'exemplar va ser marcat el 17 de juliol de 2014 al sud d'Alemanya (Bergtheim), informació facilitada pel coordinador del projecte. L'exemplar, doncs, es troba en plena migració cap al seu país d'origen.
El sol s'amagava entre els núvols, el gemec dels torlits s'expandia pels camps i les guineus deixaven els seus caus. Fins la pròxima.
Aquests dies estem vivint una invasió de Falco vespertinus sense precedents en la història del nostre país. Des de fa més d'una setmana aquest petit falcònid s'està veient per multitud de zones agrícoles de tota Catalunya i, inclús, se'l pot localitzar migrant entre els cims pirinencs/prepirinencs. El nombre d'individus que, en els darrers anys, travessen l'Europa occidental en el seu pas fins la zona de cria (estepes de l'est d'Europa) sembla que té una clara tendència a l'alça, fet que amb el temps, podria comportar a acceptar una modificació en la seva ruta migratòria prenupcial (veure en mapa més abaix). Els motius d'aquest canvi encara no són clars, però és possible que siguin els mateixos del paral·lel augment de cites d'arpella pàl·lida russa, que també tendeix a "occidentalitzar" la seva ruta migratòria.
Ahir, dia 21 de maig, a Esclet s'hi podien veure una quarentena d'exemplars, amb tot tipus de plomatge (2n any, mascles i femelles). Com és propi de l'espècie, foren prou confiats. La majoria estaven establerts en fils elèctrics i cablejat telefònic, volant de tant en tant per atrapar algun ortòpter. Uns exemplars es dedicaven a seguir un tractor, atrapant als saltamartins obligats a fugir.
Mascle de 2n any (Falco vespertinus). 21-05-2015, Esclet.
Femella adulta (a l'esquerra) i mascle de 2n any (a la dreta). 21-05-2015, Esclet.
La sedimentació d'exemplars ha estat més patent del que inicialment hauria pogut ser com a conseqüència del temps inestable dels dies 19 i 20 de maig, que ha obligat als falcons (i altres migradors) a fer parada. Probablement, també, la calma atmosfèrica que hem tingut durant tot el mes fins ara, sumada a les condicions menys propícies a l'Europa oriental (borrasques i vents forts), hagi estat un dels factors determinants per fer virar més grups migradors més cap a l'oest del normal.
En color negre la ruta habitual, en color vermell la ruta triada pels falcons que travessen els nostres cels. Aquesta segona ruta, com deia, sembla cada vegada més utilitzada.
L'espectacularitat del cama-roig potser ha deixat en segon pla la igualment insòlita invasió de bosquetes icterines, que es compten a desenes en llocs adients i es senten cantar inclús a parcs i jardins. Jo no n'he tingut la sort de sentir/veure cap (només vaig poder sortir ahir), però val la pena destacar-ho. A més, també s'estan veient (de forma poc abundant) alguns papamosques de collar i els últims mosquiters xiulaires del pas primaveral. Tots ells presents aparentment per les mateixes causes: bon temps a la nostre zona + borrasques en la seva ruta migratòria habitual + inestabilització del temps momentània a la nostre zona.
Tampoc cal deixar de marge als migradors tardans més habituals, però no menys espectaculars, com ara el gaig blau (del qual comencen a localitzar-se ocells migradors a molts punts) o el papamosques gris. Aquest últim també sembla que ha sofert una "caiguda migratòria" considerable.
I és que al patch no n'hi havien de cama-rojos ni icterines, però si el blau enlluernant del gaig blau i els espectaculars vols de caça dels papamosques grisos.
Gaig blau (Coracias garrulus). Pla de la Riera d'Arbúcies, 21-05-2015.
Farà dues setmanes vàrem fer una "passejada" per les vessants del Montgrony. El Montgrony, un símbol del Ripollès, és una de les serres prepirinenques més suaus, menys abruptes i més properes a "bcn". Tot i això, el seu poc interès dins del món excursionista i la seva relativa difícil accessibilitat (comparant amb llocs pirinencs més turístics), fan de les seves carenes una zona tranquil·la, sobretot en relació a la seva proximitat amb la ciutat comtal. Els seus discrets però abundants cims que no arriben als 2100m i la seva extrema proximitat amb la serra pirinenca oriental (Núria, Costabona, etc) deixen el Montgrony en un segon pla. Una excel·lent notícia per la seva fauna d'interès reconegut, que combina trets de la pirinenca amb d'altres més propis de la muntanya mitjana.
Imatge de Google earth. Serralada prepirinenca en primer pla (Montgrony) i Pirineu oriental en segon.
Fa anys que visito el Montgrony; hi he trepitjat dos pams de neu però també hi he trepitjat l'herba resseca sota un sol de justícia. Hi he sentit tronar i hi he vist nevar, hi he anat amb quatre jaquetes (sense exagerar!) i hi he anat amb tirants, hi he anat sol i hi he anat acompanyat, hi he dormit i m'hi he cansat. Hi he vist pujar el sol a l'albada entre cants de fringíl·lids, i també l'he vist enretirar-se, animat pels udols del gamarús, entre els imponents vessants del Pedraforca.
L'elevat nombre de visites m'han permès tenir localitzats alguns territoris de cria ocupats any a any per les mateixes parelles, així com saber la dinàmica de la zona i on trobar-hi cada espècie. De tota manera, sempre que hi torno, descobreixo nous racons desconeguts; una nova colònia de marmotes, un nova hectàrea de bosc de pi negre potencial, una nova cinglera repleta de nius, etc. I els que encara em falten (les muntanyes no les acabes ni amb tres vides). La cara nord, però, la tinc poc vista i, allà, segons diuen, encara s'hi troba alguna parella de gall fer, de mussol pirinenc i de becada. Aquests últims potser els tres ocells pirinencs més buscats pels ornitòlegs en època de cria. Sempre és un repte veure aquestes espècies en llocs difícils, no és el mateix que veure'ls a la Vall d'Aran, per exemple, i això que allà també els cal dedicació. Ja és el que diuen: el que no costa, no val la pena.
10 de maig de 2015:
El dia s'aixeca esplèndid, sense rastre de núvols i amb una temperatura alta. De fet, aquesta ha estat la nota dominant d'aquest maig càlid i sec. Dins els boscos mixtes de pins rojos (ocupant les zones més expostes) i faigs ressonen els mosquiters pàl·lids i les mallerengues petites. Fixant-s'hi més, són moltes les espècies que hi canten, però les dues anteriors destaquen per sobre de les altres. A les zones més enclotades d'aquesta vessant sud no és difícil localitzar-hi alguna parella de picots negres o alguna mallerenga d'aigua confiada, però són més fàcils a l'hivern. A la primavera/estiu requereixen més dedicació i nosaltres tenim uns quants km per endavant.
Pujant per un dels incomptables rierols d'aquests boscos hi trobem una parella de pinsans borroners que reclamen davant la nostre presència, en aquest mateix lloc el mosquiter comú canta insistentment indiferent al nostre pas. Amb l'ascens de cota, poc a poc anem deixant enrere la frondositat del bosc i van apareixent les boixedes i els primers prats; zona de cria del tallarol gros que canta a tot volum i del sit negre, per posar dos exemples. Molt més abundants són els omnipresents pardals de bardissa i els bitxacs comuns, que aquí crien en ginebrons deformats per la neu hivernal.
Ara, des dels prats de pastura de les vaques (que enguany encara no han arribat) podem veure els vols de les gralles de bec vermell, les quals ja sentíem dins del bosc, i dels voltors comuns que passen ben propers. Seguim pujant i poc abans d'arribar a unes petites cingleres (o millor dit, rocams) apareix un petit bosquet de pi negre, rar en aquesta cara sud. Tot i la seva dimensió limitada, sempre n'hi ha alguna parella de llucaretes i algun trencapinyes, totes dues espècies extremadament més abundants a la cara nord.
Ja entre el rocam, veiem que la parella de merles roqueres de cada any encara no ha arribat (res estrany). En aquests cingles de petita escala es sol veure algun isard resguardat i, fins i tot, n'hi ha una cavitat on cria una parella de guineus de gran dimensió. A més, aprofitant l'ascensió de vents que crea la cinglera és fàcil veure-hi planejadores de ben aprop. Els voltors comuns passen rasants, una parella d'àguiles daurades hi sol passar i inclús aturar-se cada migdia/tarda, i no és rar veure-hi el trencalòs ben pròxim. Al matí, a més, vàrem tenir la sort de veure-hi un aligot vesper planejant baix i un falcó cama-roig femella en vol de caça just sobre la cinglera, a ben poca distància de nosaltres.
Superades les roques apareix el prat subalpí estricte; comunitats herbàcies salpicades per pins negres que no arriben a tenir un creixement òptim. En les zones més pradenques hi crien les aloses vulgars amb força densitat (fins a quatre nius en vint metres quadrats). El cant de l'alosa acompanya tot el trajecte en cotes superiors als 1900m. Però no només hi ha l'alosa com a representant dels alàudids, les cotolius (un ocell que habita en tot tipus d'espais oberts, des de camps costers envoltats de suredes fins a prats alpins) també efectuen el seu cant característic amb un vol nupcial potser menys sofisticat.
Seguint endavant i ja des dels cims més alts (Costa Pubilla, etc), tornem a veure un aligot vesper i, sorpresa, dos falcons cama-rojos més. Aquest cop hi ha un mascle i una femella, un goig veure'ls amb el Puigmal de fons. En els bosquets de pi negre amb raquitisme, propis de les cotes altes de la serra, hi cria de forma abundant la merla de pit blanc, essent aquí una de les zones de cria de l'espècie més meridionals de Catalunya. El seu cant es barreja amb el de les abundants grives que també semblen tenir certa predilecció per aquests boscos subalpins.
En canvi, en les zones més despoblades de vegetació arbòria, s'hi troben nombroses parelles de còlits grisos i alguna parella de grassets de muntanya, apart de les omnipresents aloses. Les parelles de grassets de muntanya crien tant sols en un racó específic, i només 1/3 parelles depenen de l'any, constituint, també, una de les zones de cria més meridionals del país, sinó la que més. Aquí també s'hi pot aixecar la perdiu roja, i amb molta sort, la perdiu xerra. No és un lloc òptim per l'última, que prefereix les vessants pirinenques o les prepirinenques de cota més alta, com ara els volts del Puigllançada o de Tossa d'Alp.
En aquests espais oberts també hi trobem petits rocams on cada cop és més fàcil trobar-hi petites colònies de marmotes, a més d'alguna parella més de merles roqueres (un mascle ens va fer el display a només 3m). Els cèrvids també hi són presents però mai abundants; aquí de tant en tant es pot veure el pas de vall a vall del cabirol, algun isard (sobretot mascles joves) i algun cérvol despitat. El cérvols són molt més abundants a cotes més baixes, tan de la cara nord com de la cara sud, on alguna tarda se'ls pot veure pastar amb tranquil·litat.
A la vessant nord, els ocells són encara més abundants, les espècies són semblants, afegint-hi, per exemple, la cotxa fumada com a nidificant, de la qual no he vist cap parella a la vessant sud. També s'hi apunta algun escorxador (que encara no han arribat) i alguna parella de verderoles. Aquestes dues espècies abans també eren presents a la cara sud, però sembla que any a any han anat desapareixent (!). Fora dels espais oberts, la cara nord conté algunes pinedes de pi negre en vessants abruptes, on és relativament fàcil veure-hi el picot negre i on hi crien nombroses parelles de reietons que, en aquesta zona, ocupen integralment aquest biòtop. La llucareta i el trencapinyes són abundants en aquests boscos.
Per si un dia hi aneu, us poso un recull de les espècies que es poden veure fàcilment i no tant fàcilment:
Espècies no tan fàcils (un recull de les més representatives, les possibilitats són gairebé infinites): Àguila daurada, Aligot vesper, Aufrany, Picot negre, Mallerenga d'aigua, Pinsà borroner, Reietó, Verderola, Falcó pelegrí, Gall fer, Becada, Gralla de bec groc, Trencalòs, Hortolà, Escorxador, Piula dels arbres, Sit negre, Tallareta vulgar, Perdiu xerra, Griva cerdana, Àguila marcenca, Tallarol gros
Fa aproximadament dues setmanes varen retornar les tórtores (Streptopelia turtur), el colúmbid més petit i interessant del nostre país.
Tórtora (Streptopelia turtur). Pla de la Riera d'Arbúcies, 6-5-2015.
Contràriament a la tórtora turca, que ara tots coneixem però que fa trenta anys era una raresa, viu en ambients poc o gens urbanitzats amb una clara preferència per els entorns rurals amb clapes d'arbres abundants. És visiblement més petita, notòriament més desconfiada i té un plomatge fàcilment diferenciable. La seva veu, que difereix molt de la de la turca, resulta inconfusible un cop apresa. Si sabem d'un lloc on hi sigui present, només caldrà restar en silenci per sentir-les; els mascles marquen territori durant tota la primavera i part de l'estiu. Com la major part dels colúmbids, sol efectuar dos postes a l'any de 1-2 ous cada una.
És l'únic colúmbid trans-saharià que tenim a Catalunya. Hiverna al sud del Sàhara, retornant tard al país (entre finals d'abril i principis de maig) i tornant a marxar al setembre.
Tórtora (Streptopelia turtur). Pla de la Riera d'Arbúcies, 6-5-2015.
La forta dependència que presenta l'espècie amb el sector agrícola, la competència amb el territori amb la tórtora turca i la caça (mitja veda), són les claus de la seva regressió. Regressió que ha arribat a nivells força extrems a Europa (un 65%).
Analitzem les causes:
- Competència amb la tórtora turca: La tórtora turca és un exemple clar de com una espècie pot expandir-se amb èxit de forma natural. Una mica d'història: La tórtora turca, originària de l'Àsia més meridional, va començar la seva expansió cap a la resta del continent asiàtic abans del segle XVI. Però no va ser fins a finals del segle XX que no va arribar a Catalunya, les primeres citacions de l'espècie foren a zones litorals urbanitzades. L'espècie va arribar sent essencialment urbana, per posteriorment conquerir els ambients rurals i perifèrics. A la dècada dels setanta encara presentava una població escassa i irrellevant, no serà fins als vuitanta que se la considerarà reproductora. Dels vuitanta fins avui la seva població no ha fet més que créixer.
La nou-vinguda no sembla haver fet masses estralls en les poblacions d'ocells autòctones, tret de dues excepcions: principalment la tórtora (la protagonista de l'entrada) i secundàriament el tudó. La competència amb el tudó, de moment, només es dóna a les urbanitzacions i en alguns terrenys agrícoles, i no sembla ser molt agressiva. Amb la tórtora el tema canvia. Curiosament, les dues espècies no són capaces de coexistir en el mateix lloc; on hi ha turca no n'hi ha comuna. No s'ha estudiat gaire aquesta relació altament negativa entre les dues espècies, però resulta clara la seva impossible coexistència. Per tant, durant els propers anys, si la turca acabés d'expandir-se pels territoris rurals, la població de turtur podria perillar de forma preocupant. Tot i que la hipòtesis més viable és que les dues espècies tinguin requeriments ecològics oposats i, per tant, mai arribin a compartir territori (tret de casos puntuals).
- Dependència amb el sector agrícola: La tórtora habita principalment en ambients rurals amb una urbanització escassa. Al nostre país, els camps de secà intercalats amb bosquines i, inclús, amb plantacions fusteres o rieres, són el medi natural de l'espècie. Per tant, diem que està totalment lligada a l'activitat agrícola. Aquesta dependència la fa altament vulnerable a tots els canvis que pugui sofrir aquest medi.
I com tots sabem, l'agricultura ha canviat molt en els "darrers" anys: mecanització del camp, ús de pesticides i herbicides, augment de la freqüentació humana, etc.
- Caça:
Si la caça en general ja és de per si qüestionable, la caça d'ocells és intolerable (no n'hi ha cap excusa possible). Però és que si la caça d'ocells és intolerable, la mitja veda s'emporta "la palma". La tórtora, com he dit abans, és una au migradora. Abandona els seus llocs de cria (Europa) al setembre per hivernar a Africa. Com la guatlla, també en regressió forta, aquestes costums la salvarien de la caça menor convencional, que té el seu inici a finals d'octubre. Doncs no, els caçadors s'ho han fet per crear la mitja veda; període hàbil de caça que té lloc entre la segona quinzena d'agost i principis de setembre i que consisteix en disparar tot colúmbid, entre d'altres espècies cinegètiques que passi pel cel. Aquesta pràctica nefasta coincideix en molts casos en el moment que la tórtora està alimentant encara la seva segona niuada, obligant a aquesta a abandonar-la o deixant els polls dependents sense progenitors. El fet curiós del tema, és que la mitja veda afecta amb més grau a les poblacions centre-europees que a les més meridionals, ja que coincideix plenament amb la migració de les primeres. Vaja, que els honorables caçadors espanyols i francesos es carreguen a la població local i a la resta de la població europea.
Fins quan haurem d'esperar per protegir la tórtora i la guatlla? Fins quan haurem d'esperar per treure'ns de sobre la mitja veda?
S'han presentat les tres principals problemàtiques que dificulten la conservació de la tórtora i, any a any, fan decréixer la seva població a nivell europeu. Però superats aquests "handicaps": havent criat en camps mecanitzats, havent seleccionat un lloc de cria lluny de tórtores turques, havent esquivat els trets estivals, havent volat fins a l'África i havent tornat, a la tórtora encara li espera un perill, el seu únic perill ancestral: l'inesquivable falcó peregrí:
Falcó pelegrí (Falco peregrinus) desplomant una tórtora (Streptopelia turtur) recent caçada. Pla de la Riera d'Arbúcies, 6-5-2015.
Bé, per donar un toc positiu a l'entrada, acabar dient que al "local patch", apart de la víctima del pelegrí, la població de tórtores sembla que segueix estable, amb un mínim de tres mascles cantant aquest matí.
El sol sortia, il·luminant l'estret altiplà del Secà de Bellmunt-Almenara. El silenci només era trencat pel repetitiu cant de la guatlla i l'espetec dels omnipresents cruixidells. Aquestes dues vocalitzacions no trigaren en barrejar-se amb els "treeck" dels sisons que proclamaven el seu territori des dels seus lecks (normalment erms de petita dimensió entre mars de cereal) i els cants melòdics de les calàndries. Primera hora freda que obligava a les parelles més primerenques de gaigs blaus a restar immòbils, sempre properes a les seves caixes-niu, tot aguantant a les cridaneres gralles que crien en aquests mateixos llocs.
Secà de Bellmunt-Almenara, 28-04-2015
Amb el sol més enfilat, alguns mascles de sisó començaren les seves rutinàries persecucions pel territori, de vegades, l'objectiu de la persecució no era apoderar-se del territori (mascle-mascle) sinó perseguir alguna femella encara sense parella. No obstant, de tant en tant, els rols s'invertien i eren les femelles les que seguien, atretes pel seu encant, al mascle dominant.
Sisons mascles (Tetrax tetrax)
El cant d'un mascle en el seu guaret, ahir: Pugeu qualitat per veure'l millor.
A l'altre banda del camí dos falcons mostatxuts feien cridòries i tímids vols nupcials, sense mai separar-se gaire de la línia d'arbres on cada any tiren endavant la seva descendència. Mentrestant, una parella d'esparvers cendrosos inspeccionaven la zona, tot fent volar alguna parella de perdius roges.
A mesura que avançava el dia, els cants minvaven però, com a compensació, el cel es carregava de rapinyaires. Alguns voltors comuns proven sort en aquests paratges descoberts, aprofitant les seves qualitats de localització de "preses" inhòspites. Els milans negres, en canvi, necessiten mirar-s'ho des d'una altura més raonable, volant més baixos. D'aquests (de milans negres) en vaig comptabilitzar una vintena d'exemplars, la majoria dels quals estan de pas. L'abundància de rosegadors fan de la zona el lloc perfecte per totes dues espècies de milans (el reial preferentment en els mesos freds, però també a l'estiu), per als xoriguers i per als mussols comuns, que mantenen una alta densitat al lloc.
Darrerament s'han construït dues edificacions pensades per afavorir la nidificació de xoriguer petit al secà, que sembla que tindran èxit, doncs per la zona volta mínim una parella d'aquest singular falcònid, l'extinció del qual a Catalunya ja és història.
Milà negre (Milvus migrans) a l'esquerra, esparver cendrós (Circus pygargus) al centre i àguila daurada (Aquila chrysaetos) a la dreta. Tres dels grans rapinyaires que es veuen fàcilment al lloc en temps càlids, tot i que la daurada presenta més abundància durant la tardor-hivern.
A les zones més escarpades, on el conreu no hi ha pogut arribar mai, es troben clapes de vegetació autòctona d'un gran interès natural. En aquestes zones hi nidifica un bon nombre de parelles de cogullada fosca, alguna parella de botxins meridionals i, en menor nombre, petits fringíl·lids interessants com ara el trobat i la tallareta cuallarga. Tots ells localitzats ahir.
Amb el dia ja aixecat, passant amb el cotxe per les trinxeres banyades pel canal d'Urgell, les gralles protagonitzaven una rebombori exagerat, alguns exemplars ja duien becada als seus nius localitzats en aquests escarpats talussos. Les xixelles, menys nombroses, també nidifiquen al lloc i el seu "cant" característic es pot sentir aquí com a pocs llocs a Catalunya. Pardals roquers i abellerols són altres nidificants d'aquest espai, tot creant petites colònies laxes.
Deixant ja enrere el remor de les aigues del canal d'Urgell i tornant per una pista sinuosa, el gemec del torlit delatà un possible lloc de cria mentre una parella de cucuts reials escapaven d'unes garses decidides. La garsa i el cucut reial mantenen una relació molt estreta, per desgràcia de les primeres. El reial només parasita nius de Pica pica, contràriament al seu cosí comú que sol confiar la seva descendència a ocells de petita mida d'espècies variades.Les pobres garses fan el possible per mantenir-los ben lluny. De tota manera, la insistència del singular cucut reial sempre acaba donant els seus fruits.
Ja deixant enrere aquest secà de la Noguera vaig posar rumb cap al Clot de la Unilla, el qual sabia de bona paraula que encara restava inundat.
Clot de la Unilla, 28-04-2015
Només arribar i tot i ser ple migdia ja es veia que no decebria. El reclam del cames llargues ressonava per arreu, les pollades de fotja vulgar i d'ànec coll-verd eren ben visibles i les zones de fangueig es veien repletes de limícoles variats des de lluny.
Aproximant-me per la pista nord cridava l'atenció un falcó mostatxut caçant insectes arran d'aigua insistentment (de primeres hauria dit que es tractava d'un cama-roig femella) i una colla de voltors comuns que ciclejaven a baixa altura sobre el mateix clot. Ja més proper a l'aigua, l'espectacle estava servit. Pel que fa a límicoles (17 espècies): desenes de gambes verdes xiulaven i s'alimentaven als marges, una desena de gambes roges pintades (algunes amb plomatge 80% nupcial), un remena-rocs (força rar en comarques interiors), un grup de pigres grisos encara amb plomatge hivernal (llàstima!), moltes gambes roges vulgars, totes dues espècies de corriols (petits i grossos), tres territs becllargs amb 70% de la muda nupcial, una desena de territs variants majoritàriament de la subespècie "alpina" del N de Fennoscàndia 100% nupcials, una dotzena de territs menuts també nupcials, dos batallaires, un bec d'alena coix, una xivitona, xivites, valones i gairebé una dotzena de pòlits cantaires. Tots els anomenats, de pas. Només una espècie de limícola, el cames llargues, sembla decidit a criar a la zona. S'observen fins a quatre còpules (amb un ball final que fins ara desconeixia), construcció de nius i inclús s'intueix algun covant. Malauradament el futur d'aquestes niuades és incert. El clot tot i tenir una superfície inundada encara destacable presenta un nivell de fondària mínim en la majoria de parts, vaja que en una setmana el 65% de l'àrea inundada seria fangueig si no plou immediatament, que no sembla que hagi de fer-ho. De totes maneres alguna posta hauria de tirar endavant.
Gamba roja pintada entre gambes verdes (Tringa eruthropus i Tringa nebularia)
Territ variant (Calidris alpina) a l'esquerra i Territ becllarg (Calidris ferruginea) a la dreta
Bec d'alena (Recurvirostra avosetta) en primer pla i cames llargues (Himantopus himantopus) en segon.
Com he dit abans, els que si que s'han donat pressa i podran tirar endavant la majoria de les seves cries són les fotges (amb un mínim de 20 polls localitzats), els coll-verds i els cabussets. Les fotges (unes 150) s'han dividit, ara, en femelles no reproductores i mascles que formen una "balsa" força gran i en femelles reproductores. Dos exemplars semblen haver adoptat, ja que alimenten junts 9 polls, lluny dels altres exemplars. Resulta curiós, però els casos d'adopció en ànecs i diverses aquàtiques, estan a l'ordre del dia en molts casos.
Però no acaba aquí, apart dels limícoles migradors i les quatre reproductores segures comentades, el clot oferia molta més diversitat: morells cap-rojos ben actius disputant-se una femella, una parella d'ànecs cullerots amb comportament reproductor, mínim un ànec griset, quatre xarrasclets establerts de fa dies, una desena d'arpelles vulgars, pas de milans negres, força cueretes grogues (una cantant), un sisó cantant gairebé a la llera, un grup migrador de cigonyes blanques, bernats pescaires, cinc gavines vulgars i etcètera que no acabaria mai.
Però per mi l'estrella del lloc fou un exemplar de perdiu de mar. Aquesta va aparèixer just quan marxava per la pista del sud. Em vaig aturar un moment per fer una última ullada i, just s'aturà al mig de la pista. La perdiu de mar és un ocell escàs però que podria arribar a criar al clot si aquest mantingués una superfície d'aigua acceptable, que sembla que no. És un ocell molt característic i únic en la seva fisonomia al nostre país, no hi ha res semblant. La seva mida sorprèn a l'observador que no l'ha vist mai, que normalment l'espera més petita (és de la mida d'un xoriguer petit). La seva alimentació encara la fa més singular, caça insectes al vol com si fos un falciot gegant.
Vídeo de l'exemplar:
Allunyant-me d'aquest punt del Segrià les calàndries cantaven efusivament. En vaig comptar mínim quaranta mascles a la zona.
Calàndria (Melanocorypha calandra)
El sol encara estava alt i les energies encara eren suficients, per tant, vaig decidir allargar una mica més el "tour". La propera destinació fou els voltants de Castelldans, coneguts per ser zona de cria d'espècies tan interessants com el còlit negre, la terrerola rogenca i la ganga, entre d'altres. Jo ja tenia poc temps i només vaig fer una visita breu amb el cotxe fins Mas de Matxerri. El còlits rossos ja ocupaven els seus llocs de cria, els trobats ja es disputaven les zones òptimes, l'àguila daurada dominava el cel, un aligot vesper fosc es mirava un toll ple de vespes des d'una branca seca, etc. El rei del lloc, com sempre, el còlit negre. Només vaig localitzar el mascle que expulsava tot còlit ros o gris que s'apropés a la seva roca, inclús semblava que em volia expulsar a mi.
Foto testimonial:
Còlit negre (Oenanthe leucura)
Vist el còlit negre, encara em quedava un espina clavada, un ocell el qual sempre que vaig a Lleida m'agrada aproximar-m'hi: la ganga. El millor lloc per observar la ganga, si no ens coneixem gaire la zona, és la timoneda d'Alfès, on a la tarda-vespre hi ha un 90% de veure-hi alguna volada. Si dominem una mica més la zona, hi ha pistes pròximes a la timoneda (a l'altre banda de la carretera) on també s'hi pot veure, potser amb més dificultat, però en un ambient encara més tranquil.
A la tarda, els cants que comentaven al matí tornen a envair els secans. Les guatlles, els sisons, les calàndries, les cogullades fosques, tornaven a ressonar per arreu, pintava bé. Una parella de cucuts reials i alguns esparvers cendrosos amortitzaven l'espera. La detecció de la ganga, el 70% de cops és per la veu, un reclam inconfusible que efectua constantment en vol. Tocaven les 19:30h i res, però de cop, el reclam que comentava es va fer evident; al cel una trentena de gangues. No em vaig moure del cotxe, esperant que alguna parella s'aturés en un guaret òptim que he seleccionat premeditadament i, efectivament, a l'últim moment, dues parelles deixaren el grup per aturar-se, una a uns 400m de mi i l'altre a uns 150m.
Una bona manera d'acomiadar els secans de ponent, sempre amb ganes de tornar-hi aviat.
Sabent que aquests últims dies s'han estat veient algunes coses interessants per l'entorn de Pals, i aprofitant que ahir tenia el migdia/tarda lliure, vaig anar-hi a provar sort. La veritat és que no em vaig lluir gaire; ni territ camallarg, ni cigonya negra, ni tan sols es va aixecar cap becadell gros. De tota manera, la tarda va ser entretinguda amb un pas prenupcial força actiu, els protagonistes principals foren tres territs becllargs i dos territs de temminck.
Puput (Upupa epops)
Bitxac rogenc (Saxicola rubetra)
Dos de les tres subespècies de Motacilla flava que ahir es veien als arrossars de Pals. La italiana és molt semblant a l'ibèrica , només es diferencia per l'absència de cella blanca.
Territs becllargs (Calidris ferruginea)
Territ de temminck (Calidris temminckii) a la dreta i territs becllargs (Calidris ferruginea) al centre.
Gravació de ferruginea i temminckii feta ahir amb les darreres llums del dia. Pugeu qualitat per veure'l millor.
Oreneta cuablanca (Delichon urbicum)
Oreneta cuablanca (Delichon urbicum)
