dimarts, 19 de maig de 2015

"Montgronyejant"

Farà dues setmanes vàrem fer una "passejada" per les vessants del Montgrony. El Montgrony, un símbol del Ripollès, és una de les serres prepirinenques més suaus, menys abruptes i més properes a "bcn". Tot i això, el seu poc interès dins del món excursionista i la seva relativa difícil accessibilitat (comparant amb llocs pirinencs més turístics), fan de les seves carenes una zona tranquil·la, sobretot en relació a la seva proximitat amb la ciutat comtal. Els seus discrets però abundants cims que no arriben als 2100m i la seva extrema proximitat amb la serra pirinenca oriental (Núria, Costabona, etc) deixen el Montgrony en un segon pla. Una excel·lent notícia per la seva fauna d'interès reconegut, que combina trets de la pirinenca amb d'altres més propis de la muntanya mitjana.

Imatge de Google earth. Serralada prepirinenca en primer pla (Montgrony) i Pirineu oriental en segon.

Fa anys que visito el Montgrony; hi he trepitjat dos pams de neu però també hi he trepitjat l'herba resseca sota un sol de justícia. Hi he sentit tronar i hi he vist nevar, hi he anat amb quatre jaquetes (sense exagerar!) i hi he anat amb tirants, hi he anat sol i hi he anat acompanyat, hi he dormit i m'hi he cansat. Hi he vist pujar el sol a l'albada entre cants de fringíl·lids, i també l'he vist enretirar-se, animat pels udols del gamarús, entre els imponents vessants del Pedraforca.

L'elevat nombre de visites m'han permès tenir localitzats alguns territoris de cria ocupats any a any per les mateixes parelles, així com saber la dinàmica de la zona i on trobar-hi cada espècie. De tota manera, sempre que hi torno, descobreixo nous racons desconeguts; una nova colònia de marmotes, un nova hectàrea de bosc de pi negre potencial, una nova cinglera repleta de nius, etc. I els que encara em falten (les muntanyes no les acabes ni amb tres vides). La cara nord, però, la tinc poc vista i, allà, segons diuen, encara s'hi troba alguna parella de gall fer, de mussol pirinenc i de becada. Aquests últims potser els tres ocells pirinencs més buscats pels ornitòlegs en època de cria. Sempre és un repte veure aquestes espècies en llocs difícils, no és el mateix que veure'ls a la Vall d'Aran, per exemple, i això que allà també els cal dedicació. Ja és el que diuen: el que no costa, no val la pena.

10 de maig de 2015:
El dia s'aixeca esplèndid, sense rastre de núvols i amb una temperatura alta. De fet, aquesta ha estat la nota dominant d'aquest maig càlid i sec. Dins els boscos mixtes de pins rojos (ocupant les zones més expostes) i faigs ressonen els mosquiters pàl·lids i les mallerengues petites. Fixant-s'hi més, són moltes les espècies que hi canten, però les dues anteriors destaquen per sobre de les altres. A les zones més enclotades d'aquesta vessant sud no és difícil localitzar-hi alguna parella de picots negres o alguna mallerenga d'aigua confiada, però són més fàcils a l'hivern. A la primavera/estiu requereixen més dedicació i nosaltres tenim uns quants km per endavant.
Pujant per un dels incomptables rierols d'aquests boscos hi trobem una parella de pinsans borroners que reclamen davant la nostre presència, en aquest mateix lloc el mosquiter comú canta insistentment indiferent al nostre pas. Amb l'ascens de cota, poc a poc anem deixant enrere la frondositat del bosc i van apareixent les boixedes i els primers prats; zona de cria del tallarol gros que canta a tot volum i del sit negre, per posar dos exemples. Molt més abundants són els omnipresents pardals de bardissa i els bitxacs comuns, que aquí crien en ginebrons deformats per la neu hivernal.
Ara, des dels prats de pastura de les vaques (que enguany encara no han arribat) podem veure els vols de les gralles de bec vermell, les quals ja sentíem dins del bosc, i dels voltors comuns que passen ben propers. Seguim pujant i poc abans d'arribar a unes petites cingleres (o millor dit, rocams) apareix un petit bosquet de pi negre, rar en aquesta cara sud. Tot i la seva dimensió limitada, sempre n'hi ha alguna parella de llucaretes i algun trencapinyes, totes dues espècies extremadament més abundants a la cara nord.
Ja entre el rocam, veiem que la parella de merles roqueres de cada any encara no ha arribat (res estrany). En aquests cingles de petita escala es sol veure algun isard resguardat i, fins i tot, n'hi ha una cavitat on cria una parella de guineus de gran dimensió. A més, aprofitant l'ascensió de vents que crea la cinglera és fàcil veure-hi planejadores de ben aprop. Els voltors comuns passen rasants, una parella d'àguiles daurades hi sol passar i inclús aturar-se cada migdia/tarda, i no és rar veure-hi el trencalòs ben pròxim. Al matí, a més, vàrem tenir la sort de veure-hi un aligot vesper planejant baix i un falcó cama-roig femella en vol de caça just sobre la cinglera, a ben poca distància de nosaltres.
Superades les roques apareix el prat subalpí estricte; comunitats herbàcies salpicades per pins negres que no arriben a tenir un creixement òptim. En les zones més pradenques hi crien les aloses vulgars amb força densitat (fins a quatre nius en vint metres quadrats). El cant de l'alosa acompanya tot el trajecte en cotes superiors als 1900m. Però no només hi ha l'alosa com a representant dels alàudids, les cotolius (un ocell que habita en tot tipus d'espais oberts, des de camps costers envoltats de suredes fins a prats alpins) també efectuen el seu cant característic amb un vol nupcial potser menys sofisticat.
Seguint endavant i ja des dels cims més alts (Costa Pubilla, etc), tornem a veure un aligot vesper i, sorpresa, dos falcons cama-rojos més. Aquest cop hi ha un mascle i una femella, un goig veure'ls amb el Puigmal de fons. En els bosquets de pi negre amb raquitisme, propis de les cotes altes de la serra, hi cria de forma abundant la merla de pit blanc, essent aquí una de les zones de cria de l'espècie més meridionals de Catalunya. El seu cant es barreja amb el de les abundants grives que també semblen tenir certa predilecció per aquests boscos subalpins.
En canvi, en les zones més despoblades de vegetació arbòria, s'hi troben nombroses parelles de còlits grisos i alguna parella de grassets de muntanya, apart de les omnipresents aloses. Les parelles de grassets de muntanya crien tant sols en un racó específic, i només 1/3 parelles depenen de l'any, constituint, també, una de les zones de cria més meridionals del país, sinó la que més. Aquí també s'hi pot aixecar la perdiu roja, i amb molta sort, la perdiu xerra. No és un lloc òptim per l'última, que prefereix les vessants pirinenques o les prepirinenques de cota més alta, com ara els volts del Puigllançada o de Tossa d'Alp.
En aquests espais oberts també hi trobem petits rocams on cada cop és més fàcil trobar-hi petites colònies de marmotes, a més d'alguna parella més de merles roqueres (un mascle ens va fer el display a només 3m). Els cèrvids també hi són presents però mai abundants; aquí de tant en tant es pot veure el pas de vall a vall del cabirol, algun isard (sobretot mascles joves) i algun cérvol despitat. El cérvols són molt més abundants a cotes més baixes, tan de la cara nord com de la cara sud, on alguna tarda se'ls pot veure pastar amb tranquil·litat.
A la vessant nord, els ocells són encara més abundants, les espècies són semblants, afegint-hi, per exemple, la cotxa fumada com a nidificant, de la qual no he vist cap parella a la vessant sud. També s'hi apunta algun escorxador (que encara no han arribat) i alguna parella de verderoles. Aquestes dues espècies abans també eren presents a la cara sud, però sembla que any a any han anat desapareixent (!). Fora dels espais oberts, la cara nord conté algunes pinedes de pi negre en vessants abruptes, on és relativament fàcil veure-hi el picot negre i on hi crien nombroses parelles de reietons que, en aquesta zona, ocupen integralment aquest biòtop. La llucareta i el trencapinyes són abundants en aquests boscos.

Per si un dia hi aneu, us poso un recull de les espècies que es poden veure fàcilment i no tant fàcilment:

  • Espècies fàcils: Mallerenga petita, Mallerenga carbonera, Mallerenga emplomallada, Mallerenga cuallarga, Bruel, Reietó, Cargolet, Trencapinyes, Llucareta, Gafarró, Passerell comú, Verdum, Raspinell comú, Pinsà comú, Bitxac comú, Merla, Griva, Merla de pit blanc, Bitxac rogenc, Mosquiter pàl·lid, Mosquiter comú, Mosquiter de passa, Tudó, Picot garser gros, Cotoliu, Alosa vulgar, Còlit gris, Cotxa fumada, Cotxa cua-roja, Voltor comú, Aligot comú, Xoriguer comú, Esparver vulgar, Perdiu roja, Cornella negra, Corb, Gralla de bec vermell
  • Espècies no tan fàcils (un recull de les més representatives, les possibilitats són gairebé infinites): Àguila daurada, Aligot vesper, Aufrany, Picot negre, Mallerenga d'aigua, Pinsà borroner, Reietó, Verderola, Falcó pelegrí, Gall fer, Becada, Gralla de bec groc, Trencalòs, Hortolà, Escorxador, Piula dels arbres, Sit negre, Tallareta vulgar, Perdiu xerra, Griva cerdana, Àguila marcenca, Tallarol gros

1 comentari:

  1. Hola,

    Llegir aquest blog és un plaer, i aquest post no n'és una excepció, no només per les espècies animals i vegetals que s'hi esmenten, sinó també per els detalls de la descripció del lloc i la informació general que s'hi esmenta (cotes, vent, etc).

    Salutacions i felicitats,

    Arnau M

    ResponSuprimeix