dimecres, 29 d’abril de 2015

Finals d'abril a ponent

El sol sortia, il·luminant l'estret altiplà del Secà de Bellmunt-Almenara. El silenci només era trencat pel repetitiu cant de la guatlla i l'espetec dels omnipresents cruixidells. Aquestes dues vocalitzacions no trigaren en barrejar-se amb els "treeck" dels sisons que proclamaven el seu territori des dels seus lecks (normalment erms de petita dimensió entre mars de cereal) i els cants melòdics de les calàndries. Primera hora freda que obligava a les parelles més primerenques de gaigs blaus a restar immòbils, sempre properes a les seves caixes-niu, tot aguantant a les cridaneres gralles que crien en aquests mateixos llocs.

Secà de Bellmunt-Almenara, 28-04-2015

Amb el sol més enfilat, alguns mascles de sisó començaren les seves rutinàries persecucions pel territori, de vegades, l'objectiu de la persecució no era apoderar-se del territori (mascle-mascle) sinó perseguir alguna femella encara sense parella. No obstant, de tant en tant, els rols s'invertien i eren les femelles les que seguien, atretes pel seu encant, al mascle dominant.

Sisons mascles (Tetrax tetrax)

El cant d'un mascle en el seu guaret, ahir:
Pugeu qualitat per veure'l millor.


A l'altre banda del camí dos falcons mostatxuts feien cridòries i tímids vols nupcials, sense mai separar-se gaire de la línia d'arbres on cada any tiren endavant la seva descendència. Mentrestant, una parella d'esparvers cendrosos inspeccionaven la zona, tot fent volar alguna parella de perdius roges.
A mesura que avançava el dia, els cants minvaven però, com a compensació, el cel es carregava de rapinyaires. Alguns voltors comuns proven sort en aquests paratges descoberts, aprofitant les seves qualitats de localització de "preses" inhòspites. Els milans negres, en canvi, necessiten mirar-s'ho des d'una altura més raonable, volant més baixos. D'aquests (de milans negres) en vaig comptabilitzar una vintena d'exemplars, la majoria dels quals estan de pas. L'abundància de rosegadors fan de la zona el lloc perfecte per totes dues espècies de milans (el reial preferentment en els mesos freds, però també a l'estiu), per als xoriguers i per als mussols comuns, que mantenen una alta densitat al lloc.
Darrerament s'han construït dues edificacions pensades per afavorir la nidificació de xoriguer petit al secà, que sembla que tindran èxit, doncs per la zona volta mínim una parella d'aquest singular falcònid, l'extinció del qual a Catalunya ja és història.

Milà negre (Milvus migrans) a l'esquerra, esparver cendrós (Circus pygargus) al centre i àguila daurada (Aquila chrysaetos) a la dreta. Tres dels grans rapinyaires que es veuen fàcilment al lloc en temps càlids, tot i que la daurada presenta més abundància durant la tardor-hivern.

A les zones més escarpades, on el conreu no hi ha pogut arribar mai, es troben clapes de vegetació autòctona d'un gran interès natural. En aquestes zones hi nidifica un bon nombre de parelles de cogullada fosca, alguna parella de botxins meridionals i, en  menor nombre, petits fringíl·lids interessants com ara el trobat i la tallareta cuallarga. Tots ells localitzats ahir.

Amb el dia ja aixecat, passant amb el cotxe per les trinxeres banyades pel canal d'Urgell, les gralles protagonitzaven una rebombori exagerat, alguns exemplars ja duien becada als seus nius localitzats en aquests escarpats talussos. Les xixelles, menys nombroses, també nidifiquen al lloc i el seu "cant" característic es pot sentir aquí com a pocs llocs a Catalunya. Pardals roquers i abellerols són altres nidificants d'aquest espai, tot creant petites colònies laxes.
Deixant ja enrere el remor de les aigues del canal d'Urgell i tornant per una pista sinuosa, el gemec del torlit delatà un possible lloc de cria mentre una parella de cucuts reials escapaven d'unes garses decidides. La garsa i el cucut reial mantenen una relació molt estreta, per desgràcia de les primeres. El reial només parasita nius de Pica pica, contràriament al seu cosí comú que sol confiar la seva descendència a ocells de petita mida d'espècies variades. Les pobres garses fan el possible per mantenir-los ben lluny. De tota manera, la insistència del singular cucut reial sempre acaba donant els seus fruits.

Ja deixant enrere aquest secà de la Noguera vaig posar rumb cap al Clot de la Unilla, el qual sabia de bona paraula que encara restava inundat.

Clot de la Unilla, 28-04-2015

Només arribar i tot i ser ple migdia ja es veia que no decebria. El reclam del cames llargues ressonava per arreu, les pollades de fotja vulgar i d'ànec coll-verd eren ben visibles i les zones de fangueig es veien repletes de limícoles variats des de lluny.
Aproximant-me per la pista nord cridava l'atenció un falcó mostatxut caçant insectes arran d'aigua insistentment (de primeres hauria dit que es tractava d'un cama-roig femella) i una colla de voltors comuns que ciclejaven a baixa altura sobre el mateix clot. Ja més proper a l'aigua, l'espectacle estava servit. Pel que fa a límicoles (17 espècies): desenes de gambes verdes xiulaven i s'alimentaven als marges, una desena de gambes roges pintades (algunes amb plomatge 80% nupcial), un remena-rocs (força rar en comarques interiors), un grup de pigres grisos encara amb plomatge hivernal (llàstima!), moltes gambes roges vulgars, totes dues espècies de corriols (petits i grossos), tres territs becllargs amb 70% de la muda nupcial, una desena de territs variants majoritàriament de la subespècie "alpina" del N de Fennoscàndia 100% nupcials, una dotzena de territs menuts també nupcials, dos batallaires, un bec d'alena coix, una xivitona, xivites, valones i gairebé una dotzena de pòlits cantaires. Tots els anomenats, de pas. Només una espècie de limícola, el cames llargues, sembla decidit a criar a la zona. S'observen fins a quatre còpules (amb un ball final que fins ara desconeixia), construcció de nius i inclús s'intueix algun covant. Malauradament el futur d'aquestes niuades és incert. El clot tot i tenir una superfície inundada encara destacable presenta un nivell de fondària mínim en la majoria de parts, vaja que en una setmana el 65% de l'àrea inundada seria fangueig si no plou immediatament, que no sembla que hagi de fer-ho. De totes maneres alguna posta hauria de tirar endavant.

Gamba roja pintada entre gambes verdes (Tringa eruthropus i Tringa nebularia)

Territ variant (Calidris alpina)  a l'esquerra i Territ becllarg (Calidris ferruginea) a la dreta

Bec d'alena (Recurvirostra avosetta) en primer pla i cames llargues (Himantopus himantopus) en segon.

Com he dit abans, els que si que s'han donat pressa i podran tirar endavant la majoria de les seves cries són les fotges (amb un mínim de 20 polls localitzats), els coll-verds i els cabussets. Les fotges (unes 150) s'han dividit, ara, en femelles no reproductores i mascles que formen una "balsa" força gran i en femelles reproductores. Dos exemplars semblen haver adoptat, ja que alimenten junts 9 polls, lluny dels altres exemplars. Resulta curiós, però els casos d'adopció en ànecs i diverses aquàtiques, estan a l'ordre del dia en molts casos.
Però no acaba aquí, apart dels limícoles migradors i les quatre  reproductores segures comentades, el clot oferia molta més diversitat: morells cap-rojos ben actius disputant-se una femella, una parella d'ànecs cullerots amb comportament reproductor, mínim un ànec griset, quatre xarrasclets establerts de fa dies, una desena d'arpelles vulgars, pas de milans negres, força cueretes grogues (una cantant), un sisó cantant gairebé a la llera, un grup migrador de cigonyes blanques, bernats pescaires, cinc gavines vulgars i etcètera que no acabaria mai.
Però per mi l'estrella del lloc fou un exemplar de perdiu de mar. Aquesta va aparèixer just quan marxava per la pista del sud. Em vaig aturar un moment per fer una última ullada i, just s'aturà al mig de la pista. La perdiu de mar és un ocell escàs però que podria arribar a criar al clot si aquest mantingués una superfície d'aigua acceptable, que sembla que no. És un ocell molt característic i únic en la seva fisonomia al nostre país, no hi ha res semblant. La seva mida sorprèn a l'observador que no l'ha vist mai, que normalment l'espera més petita (és de la mida d'un xoriguer petit). La seva alimentació encara la fa més singular, caça insectes al vol com si fos un falciot gegant.

Vídeo de l'exemplar:


Allunyant-me d'aquest punt del Segrià les calàndries cantaven efusivament. En vaig comptar mínim quaranta mascles a la zona.

Calàndria (Melanocorypha calandra)

El sol encara estava alt i les energies encara eren suficients, per tant, vaig decidir allargar una mica més el "tour". La propera destinació fou els voltants de Castelldans, coneguts per ser zona de cria d'espècies tan interessants com el còlit negre, la terrerola rogenca i la ganga, entre d'altres. Jo ja tenia poc temps i només vaig fer una visita breu amb el cotxe fins Mas de Matxerri. El còlits rossos ja ocupaven els seus llocs de cria, els trobats ja es disputaven les zones òptimes, l'àguila daurada dominava el cel, un aligot vesper fosc es mirava un toll ple de vespes des d'una branca seca, etc. El rei del lloc, com sempre, el còlit negre. Només vaig localitzar el mascle que expulsava tot còlit ros o gris que s'apropés a la seva roca, inclús semblava que em volia expulsar a mi.
Foto testimonial:

Còlit negre (Oenanthe leucura)

Vist el còlit negre, encara em quedava un espina clavada, un ocell el qual sempre que vaig a Lleida m'agrada aproximar-m'hi: la ganga. El millor lloc per observar la ganga, si no ens coneixem gaire la zona, és la timoneda d'Alfès, on a la tarda-vespre hi ha un 90% de veure-hi alguna volada. Si dominem una mica més la zona, hi ha pistes pròximes a la timoneda (a l'altre banda de la carretera) on també s'hi pot veure, potser amb més dificultat, però en un ambient encara més tranquil.
A la tarda, els cants que comentaven al matí tornen a envair els secans. Les guatlles, els sisons, les calàndries, les cogullades fosques, tornaven a ressonar per arreu, pintava bé. Una parella de cucuts reials i alguns esparvers cendrosos amortitzaven l'espera. La detecció de la ganga, el 70% de cops és per la veu, un reclam inconfusible que efectua constantment en vol. Tocaven les 19:30h i res, però de cop, el reclam que comentava es va fer evident; al cel una trentena de gangues. No em vaig moure del cotxe, esperant que alguna parella s'aturés en un guaret òptim que he seleccionat premeditadament i, efectivament, a l'últim moment, dues parelles deixaren el grup per aturar-se, una a uns 400m de mi i l'altre a uns 150m.

Una bona manera d'acomiadar els secans de ponent, sempre amb ganes de tornar-hi aviat.

2 comentaris:

  1. Espectacular zona i espectacular entrada del blog. L'enhorabona!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies Jesús! La veritat és que els secans de Lleida mai deceben.
      Salut.

      Suprimeix