Asio otus. Comportaments envers els polls

Mentre els ocells migradors més tardans encara van arribant, els nidificants més primerencs ja s'ocupen de polls emplomats.
Pàrids, alguns sílvids, fringíl·lids granívors, molts del túrdids i molts rapinyaires alimenten la seva descendència que, a principis de maig, comença a deixar el niu. La majoria d'ells ara encetaran una segona posta, d'altres ja no es reproduiran més fins l'any que ve.

Ahir, sota la pluja incessant, un jove mussol banyut esperava el retorn dels seus progenitors que, al seu torn, en un arbre proper, esperaven la caiguda del dia per tornar a alimentar-lo.

Asio otus

Els polls de mussol banyut, amb gran afany explorador, sempre deixen el niu abans de desenvolupar completament les plomes de vol. En aquest moment han de confiar amb les seves habilitats de camuflatge i vigilar que no els agafin les primeres llums del dia en llocs gaire visibles o exposats.
És el moment més crític per la seva supervivència, ja que de triar un mal lloc on passar les hores de llum, queden totalment indefensos a qualsevol depredador (sigui un altre rapinyaire, còrvid o mamífer).

Asio otus

L'exemplar abaltit, tot i el dia fosc, per la claror diürna, dormisquejava en un arbre baix i poc frondós. Perplex davant la meva presència, el seu instint el feia restar immòbil, com si fos un part més de l'arbre que l'allotjava.

 

Tot i l'aparença d'indefensió i d'abandonament cal deixar tranquils els polls de qualsevol espècie. Com deia, els progenitors, en la gran majoria dels casos, estan esperant a que marxem per tornar a ocupar-se'n, o bé, en els cas de les nocturnes, hi tornaran un cop fosc.
Si tenim la sort de veure algun poll, mai l'hem de tocar, aproximar-nos en excés i, ni molt menys, emportar-nos'el. Tot i que ens pugui semblar evident que estan perduts, en el 99% dels casos no ho estan. Interaccionant amb ells només aconseguirem estressar-los (a ells i als pares) i si els toquem (intentem donar-los de menjar, calentar-los, etc) és possible que després els rebutgin, ja que els impregnaríem la nostra olor.
Per tant, en el cas de trobar-nos amb algun jove de qualsevol espècie (i especialment si és nocturna), el millor que podem fer és observar-la des d'una distància prudencial i prosseguir el nostre camí. El sentiment de responsabilitat i compassió per l'ocell és equívoc.

NO el portem a casa o als rurals, no estaríem fent cap bé.

Onada de cama-rojos

Aquests dies estem vivint una invasió de Falco vespertinus sense precedents en la història del nostre país. Des de fa més d'una setmana aquest petit falcònid s'està veient per multitud de zones agrícoles de tota Catalunya i, inclús, se'l pot localitzar migrant entre els cims pirinencs/prepirinencs. El nombre d'individus que, en els darrers anys, travessen l'Europa occidental en el seu pas fins la zona de cria (estepes de l'est d'Europa) sembla que té una clara tendència a l'alça, fet que amb el temps, podria comportar a acceptar una modificació en la seva ruta migratòria prenupcial (veure en mapa més abaix). Els motius d'aquest canvi encara no són clars, però és possible que siguin els mateixos del paral·lel augment de cites d'arpella pàl·lida russa, que també tendeix a "occidentalitzar" la seva ruta migratòria.

Falcó cama-roig mascle (Falco vespertinus). 21-05-2015, Esclet.

Ahir, dia 21 de maig, a Esclet s'hi podien veure una quarentena d'exemplars, amb tot tipus de plomatge (2n any, mascles i femelles). Com és propi de l'espècie, foren prou confiats. La majoria estaven establerts en fils elèctrics i cablejat telefònic, volant de tant en tant per atrapar algun ortòpter. Uns exemplars es dedicaven a seguir un tractor, atrapant als saltamartins obligats a fugir. 

Falcó cama-roig femella (Falco vespertinus). 21-05-2015, Esclet.

Mascle de 2n any (Falco vespertinus). 21-05-2015, Esclet.

Femella adulta (a l'esquerra) i mascle de 2n any (a la dreta). 21-05-2015, Esclet.

La sedimentació d'exemplars ha estat més patent del que inicialment hauria pogut ser com a conseqüència del temps inestable dels dies 19 i 20 de maig, que ha obligat als falcons (i altres migradors) a fer parada. Probablement, també, la calma atmosfèrica que hem tingut durant tot el mes fins ara, sumada a les condicions menys propícies a l'Europa oriental (borrasques i vents forts), hagi estat un dels factors determinants per fer virar més grups migradors més cap a l'oest del normal.

En color negre la ruta habitual, en color vermell la ruta triada pels falcons que travessen els nostres cels. Aquesta segona ruta, com deia, sembla cada vegada més utilitzada.

Falcó cama-roig mascle (Falco vespertinus). 21-05-2015, Esclet.

L'espectacularitat del cama-roig potser ha deixat en segon pla la igualment insòlita invasió de bosquetes icterines, que es compten a desenes en llocs adients i es senten cantar inclús a parcs i jardins. Jo no n'he tingut la sort de sentir/veure cap (només vaig poder sortir ahir), però val la pena destacar-ho. A més, també s'estan veient (de forma poc abundant) alguns papamosques de collar i els últims mosquiters xiulaires del pas primaveral. Tots ells presents aparentment per les mateixes causes: bon temps a la nostre zona + borrasques en la seva ruta migratòria habitual + inestabilització del temps momentània a la nostre zona.

Tampoc cal deixar de marge als migradors tardans més habituals, però no menys espectaculars, com ara el gaig blau (del qual comencen a localitzar-se ocells migradors a molts punts) o el papamosques gris. Aquest últim també sembla que ha sofert una "caiguda migratòria" considerable.

I és que al patch no n'hi havien de cama-rojos ni icterines, però si el blau enlluernant del gaig blau i els espectaculars vols de caça dels papamosques grisos.

Gaig blau (Coracias garrulus). Pla de la Riera d'Arbúcies, 21-05-2015.

Més primavera

La primavera, amb el permís de la tardor, és l'estació de l'ornitologia. Per aquestes dates el camp s'omple de viatgers alats de tota mena. Hi ha ventall molt ampli d'espècies migradores a observar, algunes d'elles poc freqüents i d'altres més comunes.
Des de petits passeriformes insectívors fins a grans planejadores, passant per infinitat de limícoles, l'abril és mes de varietat. És el mes de donar l'adéu a algunes espècies fins la tardor que ve, de rebre una visita breu d'altres i de donar la benvinguda a les que aquí criaran. La natura es mostra frenètica; el gel desapareix, les nits fredes reculen i els arbres despunten. Conseqüentment, el insectes tornen a envair el territori i l'aliment fàcil porta als ocells a tornar a les zones que els han vist néixer, als llocs on realment s'hi senten com a casa, a l'arbreda o al camp que tan bé coneixen. Deixen els estols que els han proporcionat seguretat i orientació durant l'hivern, època de gran duresa però totalment necessària per una primavera d'abundància, i es dispersen pel territori. Després del viatge de retorn, els seus perills disminueixen dràsticament. L'aliment ja no és un problema, els trets ja han desaparegut del camp i la despesa energètica dels desplaçaments és gairebé inexistent. Ara només hauran de preocupar-se de no caure a les urpes d'algun rapinyaire especialitzat o d'un mamífer oportunista i, sobretot, de tirar endavant la seva descendència. De fet, la cria i la transmissió dels gens és la principal i gairebé única motivació de la vida de l'ocell.
És interessant observar el canvi de comportament de les espècies de l'hivern a la primavera. Per exemple, el tord comú, espècie abundant però altament tímida a l'hivern, ara serà fàcil d'observar efectuant el seu delicat i profund cant (de fet, es diu song trush en angles) confiadament des d'alguna branca prominent. Un altre exemple ben clar és el cas del tudó. El tudó, com el tord, és un ocell amb una pressió cinegètica exagerada. La seva resistència i adaptabilitat són els seus punts forts, no sé quants cops l'hauré vist esquivar les bales al vol d'algun caçador resultant il·lès. Fort i gran volador, és el senglar dels ocells. Antigament era un colúmbid lligat als boscos tranquils, però ara en aquests se'l tiroteja indiscriminadament. Podem veure, doncs, com els seus efectius en les àrees boscoses disminueixen, mentre augmenten en àrees urbanes i peri-urbanes on la sarna mediambiental del nostre país juntament amb la urbanització, no hi pot disparar. A més, el tudó, una joia de l'evolució, ha après perfectament que a la primavera/estiu no hi han bales a les zones agrícoles, mostrant un comportament confiat en aquesta època. Però tan bon punt encetem la tardor, tornarà a resultar inaproximable i caut fora de les zones urbanitzades.


Pel que fa a l'actualitat, aquest abril no ens podem queixar, les observacions d'alguns migradors relativament escassos estan sent força abundoses. L'arpella pàl·lida russa segueix reafirmant la tendència a l'alça dels seus efectius en pas, el mosquiter xiulaire presenta enguany una abundància excepcional tot i no haver tingut vents de llevant destacables, el becadell gros s'observa amb força facilitat en  zones entollades diverses del nord-est, els rascletons s'han deixat veure per gairebé tots els aiguamolls importants catalans i, inclús, es comença a observar algun "boom" dels grans; ahir un territ camallarg a les planes del Baix Empordà. Allà, al Baix Empordà, aprofitant un dia fluix de la uni, probablement m'hi escapi demà.

També m'agradaria fer èmfasi al "local patch". Les dues vegades que m'hi he deixat caure durant aquest mes han estat prou profitoses. Cotxa cua-roja, còlit gris, piula dels arbres, bitxac rogenc, quatre trobats, un mosquiter xiulaire, han estat alguns del migradors observats. La colònia de pardals roquers ja compta amb pollets crescuts al niu (aquests van d'hora, efectuant dos postes a l'any), les perdius roges (més abundants que en anys anteriors) es mouen emparellades per diversos biotòps de la zona i el cruixidell també augmenta els seus efectius consolidant-se com a nidificant en una zona que havia deixat de criar farà uns cinc anys (amb possibilitat d'intent de nidificació d'una parella l'any passat). El durbec i el picot garser petit, ocells que a la nostra zona, mostren preferència pels mateixos tipus d'ambients, també tenen ja comportaments reproductors. El minor, després de l'esclat poblacional de fa uns anys, ja s'ha estabilitzat per la zona, i ara és el durbec el que mostra una expansió local. L'any passat, al "patch", presumptuosament només hi va criar una parella, que va tirar endavant un mínim de tres polls. En canvi, durant aquest abril s'han observat fins a quatre parelles per la zona, ja veurem. Ara es troben en plena construcció/reconstrucció del niu. Els hi agraden les zones agrícoles amb clapes d'arbres autoctòns próximes a la riera d'Arbúcies i alguns trams del Tordera, éssent especialment abundant a l'aiguabarreig i proximitats d'aquests dos cursos d'aigua.

Us deixo alguns documents gràfics (no diria ni fotos) del "local patch" per adornar l'entrada. Perdoneu l'ínfima qualitat!

Còlit gris, 15-4-2015. Pla de la riera d'Arbúcies.

Bitxac rogenc, 15-4-2015. Pla de la riera d'Arbúcies,

Parella de pardals roquers a la colònia de sota el pont del ferrocarril, 15-4-2015. Pla de la riera d'Arbúcies.

Perdiu roja, 15-4-2015. Pla de la Riera d'Arbúcies.

Limícoles a la plana

Ja fa un mes que la migració prenupcial es fa sentir amb força, sent més intensa cada dia que passa. Pel seu màxim encara falten unes dues setmanes. Llavors, d'ara fins la primera quinzena de maig, podem gaudir de jornades ornitològiques glorioses sense haver de gastar massa benzina. Una raresa local ens podria estar esperant a cada cruïlla!

A la comarca de la Selva hi destaquen tres grans zones: la zona nord amb boscos humits de caire centre-europeu i la zona intermèdia, repleta de suredes i boscos mediterranis, tenen més aviat poca petjada antropològica. És la zona sud, amb diferència, la més castigada per l'acció humana. Aquí, entre els nuclis de població i els polígons industrials s'amaga una, cada cop més afeblida, joia paisatgística; incomptables però minúscules zones humides, la majoria d'elles de caràcter temporal, rebel·len el passat pantanós del que ara és una plana urbanitzada.
Només al voltant del tram mig-baix del Tordera hi ha 26 zones humides catalogades. Però ni molt menys només són presents a les proximitats del riu. N'hi ha moltes altres per tota la plana. Un exemple a gran escala és l'estany de Sils, un dels únics d'aquests espais que és conegut per gran part de la població catalana. Es creu que en dècades passades hi havia més estanys de dimensions semblants, ara drenats i oblidats de la memòria humana.
Cal dir que el sud del Gironès també compta amb la mateixa naturalesa que la plana selvatana (el medi no entén de fronteres comarcals). Aquí, a deu minuts de Sils, hi trobem una zona la qual últimament és força parlada i visitada pels aficionats a l'ornitologia; l'Esclet. Unes poques hectàrees de conreus salpicades per nombroses rieres amaguen un petit prat de dall de caràcter inundable. Aquest diminut prat entollat és un petita relíquia del passat. Ara, envoltat de terres drenades i de masos ofenosos, cada primavera i tardor dóna aliment i descans a multitud de limícoles lligades a les zones humides obertes. D'alguna manera, aquests prats humits de vegetació baixa, s'assimilien força a la tundra i a les estepes septentrionals del nord d'Europa i Rússia, on crien la major part dels limícoles que ara passen pel nostre país.

Entre finals de març i la primera desena d'abril, les zones humides selvatanes comencen a omplir-se tímidament d'aquestes aus lligades a l'aigua. Inevitablement, la seva observació aquí, requerirà més esforços i mai serà comparable amb la que es pugui fer a les comarques empordaneses o a d'altres zones humides ben reconegudes del nostre país, però una observació treballada sempre resulta més gratificant, i més, si és aprop de la teva primera o segona residència.

Agró i martinets blancs a Sils, 27-3-2015

Agrons blancs, cames llargues, xivites, valones i becadells comuns seran els "potes-llargues" migradors més fàcils de detectar a finals de març. Tots cinc es poden localitzar en el riu Tordera, tot i que els cames llargues i les valones preferiran els prats de dall, els estanys (Sils) o les desembocadures (de la Tordera).
De més dificultat seran els batallaires, les gambes roges vulgars, les gambes roges pintades, les gambes verdes, els territs menuts i els territs variants, que en cap cas els haurem d'anar a buscar al riu, sinó que sempre en aigües someres estancades.
Els limícoles nombrats són els més comuns en aquestes terres interiors. Però, com s'ha dit a l'inici, de principis d'abril a principis de maig, allò rar és factible.

Cames llargues a Esclet, 27-3-2015

Personalment, durant les dues últimes setmanes he fet dues visites per aquesta àrea, de la primera (27-3-2015) destacaria un rascletó a l'estany de Sils, on també era present un mascle de xarrasclet adherit a un grup de xarxets comuns i una cuereta groga escandinava a les proximitats del mateix estany. A Esclet, un tètol cuanegre.

Tètol cuanegre a Esclet, 27-3-2015

Durant la segona, destacar l'abundància de límicoles a Esclet i una raresa de les bones al mateix lloc. Gamba roja vulgar, mínim quatre gambes roges pintades, una vintena de valones, un grup fornit de batallaires i alguns becadells comuns decoraven el prat de dall gebrat tot i ser un set d'abril. Però el protagonista fou mínim un becadell gros, localitzat dos dies abans per un altre observador. Tot i aconseguir fotos o més aviat, documents gràfics, de becadells comuns, no va haver-hi manera amb el gros.

Batallaires i valones a Esclet, 7-4-2015

Valona a Esclet, 7-4-2015

Per acabar, us deixo dues imatges amb escrits d'identificació, les dues fetes ahir a Esclet:

 Estol de 17 valones (v) i 5 batallaires (b) amb un becadell comú adherit (be). Per als més novells que vulgueu practicar.

Fotografia d'un becadell comú. Si heu d'anar a Esclet a provar sort amb els becadells grossos cal que tingueu molt presents aquestes claus. Les vores vistosament blanques corresponen als becadells comuns, el bec llarg (com dos caps, per què us feu una idea) també correspon al becadell comú. En canvi, unes rectrius vistosament blanques al aturar-se (a la foto no es veuen gaire bé) i un ventre majoritàriament barrat (a la foto no es veu) són característiques clau del becadell gros.