Ornithosensacions: Més primavera

La primavera, amb el permís de la tardor, és l'estació de l'ornitologia. Per aquestes dates el camp s'omple de viatgers alats de tota mena. Hi ha ventall molt ampli d'espècies migradores a observar, algunes d'elles poc freqüents i d'altres més comunes.
Des de petits passeriformes insectívors fins a grans planejadores, passant per infinitat de limícoles, l'abril és mes de varietat. És el mes de donar l'adéu a algunes espècies fins la tardor que ve, de rebre una visita breu d'altres i de donar la benvinguda a les que aquí criaran. La natura es mostra frenètica; el gel desapareix, les nits fredes reculen i els arbres despunten. Conseqüentment, el insectes tornen a envair el territori i l'aliment fàcil porta als ocells a tornar a les zones que els han vist néixer, als llocs on realment s'hi senten com a casa, a l'arbreda o al camp que tan bé coneixen. Deixen els estols que els han proporcionat seguretat i orientació durant l'hivern, època de gran duresa però totalment necessària per una primavera d'abundància, i es dispersen pel territori. Després del viatge de retorn, els seus perills disminueixen dràsticament. L'aliment ja no és un problema, els trets ja han desaparegut del camp i la despesa energètica dels desplaçaments és gairebé inexistent. Ara només hauran de preocupar-se de no caure a les urpes d'algun rapinyaire especialitzat o d'un mamífer oportunista i, sobretot, de tirar endavant la seva descendència. De fet, la cria i la transmissió dels gens és la principal i gairebé única motivació de la vida de l'ocell.
És interessant observar el canvi de comportament de les espècies de l'hivern a la primavera. Per exemple, el tord comú, espècie abundant però altament tímida a l'hivern, ara serà fàcil d'observar efectuant el seu delicat i profund cant (de fet, es diu song trush en angles) confiadament des d'alguna branca prominent. Un altre exemple ben clar és el cas del tudó. El tudó, com el tord, és un ocell amb una pressió cinegètica exagerada. La seva resistència i adaptabilitat són els seus punts forts, no sé quants cops l'hauré vist esquivar les bales al vol d'algun caçador resultant il·lès. Fort i gran volador, és el senglar dels ocells. Antigament era un colúmbid lligat als boscos tranquils, però ara en aquests se'l tiroteja indiscriminadament. Podem veure, doncs, com els seus efectius en les àrees boscoses disminueixen, mentre augmenten en àrees urbanes i peri-urbanes on la sarna mediambiental del nostre país juntament amb la urbanització, no hi pot disparar. A més, el tudó, una joia de l'evolució, ha après perfectament que a la primavera/estiu no hi han bales a les zones agrícoles, mostrant un comportament confiat en aquesta època. Però tan bon punt encetem la tardor, tornarà a resultar inaproximable i caut fora de les zones urbanitzades.

Pel que fa a l'actualitat, aquest abril no ens podem queixar, les observacions d'alguns migradors relativament escassos estan sent força abundoses. L'arpella pàl·lida russa segueix reafirmant la tendència a l'alça dels seus efectius en pas, el mosquiter xiulaire presenta enguany una abundància excepcional tot i no haver tingut vents de llevant destacables, el becadell gros s'observa amb força facilitat en zones entollades diverses del nord-est, els rascletons s'han deixat veure per gairebé tots els aiguamolls importants catalans i, inclús, es comença a observar algun "boom" dels grans; ahir un territ camallarg a les planes del Baix Empordà. Allà, al Baix Empordà, aprofitant un dia fluix de la uni, probablement m'hi escapi demà.

També m'agradaria fer èmfasi al "local patch". Les dues vegades que m'hi he deixat caure durant aquest mes han estat prou profitoses. Cotxa cua-roja, còlit gris, piula dels arbres, bitxac rogenc, quatre trobats, un mosquiter xiulaire, han estat alguns del migradors observats. La colònia de pardals roquers ja compta amb pollets crescuts al niu (aquests van d'hora, efectuant dos postes a l'any), les perdius roges (més abundants que en anys anteriors) es mouen emparellades per diversos biotòps de la zona i el cruixidell també augmenta els seus efectius consolidant-se com a nidificant en una zona que havia deixat de criar farà uns cinc anys (amb possibilitat d'intent de nidificació d'una parella l'any passat). El durbec i el picot garser petit, ocells que a la nostra zona, mostren preferència pels mateixos tipus d'ambients, també tenen ja comportaments reproductors. El minor, després de l'esclat poblacional de fa uns anys, ja s'ha estabilitzat per la zona, i ara és el durbec el que mostra una expansió local. L'any passat, al "patch", presumptuosament només hi va criar una parella, que va tirar endavant un mínim de tres polls. En canvi, durant aquest abril s'han observat fins a quatre parelles per la zona, ja veurem. Ara es troben en plena construcció/reconstrucció del niu. Els hi agraden les zones agrícoles amb clapes d'arbres autoctòns próximes a la riera d'Arbúcies i alguns trams del Tordera, éssent especialment abundant a l'aiguabarreig i proximitats d'aquests dos cursos d'aigua.

Us deixo alguns documents gràfics (no diria ni fotos) del "local patch" per adornar l'entrada. Perdoneu l'ínfima qualitat!