dimecres, 29 d’abril del 2015

Finals d'abril a ponent

El sol sortia, il·luminant l'estret altiplà del Secà de Bellmunt-Almenara. El silenci només era trencat pel repetitiu cant de la guatlla i l'espetec dels omnipresents cruixidells. Aquestes dues vocalitzacions no trigaren en barrejar-se amb els "treeck" dels sisons que proclamaven el seu territori des dels seus lecks (normalment erms de petita dimensió entre mars de cereal) i els cants melòdics de les calàndries. Primera hora freda que obligava a les parelles més primerenques de gaigs blaus a restar immòbils, sempre properes a les seves caixes-niu, tot aguantant a les cridaneres gralles que crien en aquests mateixos llocs.

Secà de Bellmunt-Almenara, 28-04-2015

Amb el sol més enfilat, alguns mascles de sisó començaren les seves rutinàries persecucions pel territori, de vegades, l'objectiu de la persecució no era apoderar-se del territori (mascle-mascle) sinó perseguir alguna femella encara sense parella. No obstant, de tant en tant, els rols s'invertien i eren les femelles les que seguien, atretes pel seu encant, al mascle dominant.

Sisons mascles (Tetrax tetrax)

El cant d'un mascle en el seu guaret, ahir:
Pugeu qualitat per veure'l millor.


A l'altre banda del camí dos falcons mostatxuts feien cridòries i tímids vols nupcials, sense mai separar-se gaire de la línia d'arbres on cada any tiren endavant la seva descendència. Mentrestant, una parella d'esparvers cendrosos inspeccionaven la zona, tot fent volar alguna parella de perdius roges.
A mesura que avançava el dia, els cants minvaven però, com a compensació, el cel es carregava de rapinyaires. Alguns voltors comuns proven sort en aquests paratges descoberts, aprofitant les seves qualitats de localització de "preses" inhòspites. Els milans negres, en canvi, necessiten mirar-s'ho des d'una altura més raonable, volant més baixos. D'aquests (de milans negres) en vaig comptabilitzar una vintena d'exemplars, la majoria dels quals estan de pas. L'abundància de rosegadors fan de la zona el lloc perfecte per totes dues espècies de milans (el reial preferentment en els mesos freds, però també a l'estiu), per als xoriguers i per als mussols comuns, que mantenen una alta densitat al lloc.
Darrerament s'han construït dues edificacions pensades per afavorir la nidificació de xoriguer petit al secà, que sembla que tindran èxit, doncs per la zona volta mínim una parella d'aquest singular falcònid, l'extinció del qual a Catalunya ja és història.

Milà negre (Milvus migrans) a l'esquerra, esparver cendrós (Circus pygargus) al centre i àguila daurada (Aquila chrysaetos) a la dreta. Tres dels grans rapinyaires que es veuen fàcilment al lloc en temps càlids, tot i que la daurada presenta més abundància durant la tardor-hivern.

A les zones més escarpades, on el conreu no hi ha pogut arribar mai, es troben clapes de vegetació autòctona d'un gran interès natural. En aquestes zones hi nidifica un bon nombre de parelles de cogullada fosca, alguna parella de botxins meridionals i, en  menor nombre, petits fringíl·lids interessants com ara el trobat i la tallareta cuallarga. Tots ells localitzats ahir.

Amb el dia ja aixecat, passant amb el cotxe per les trinxeres banyades pel canal d'Urgell, les gralles protagonitzaven una rebombori exagerat, alguns exemplars ja duien becada als seus nius localitzats en aquests escarpats talussos. Les xixelles, menys nombroses, també nidifiquen al lloc i el seu "cant" característic es pot sentir aquí com a pocs llocs a Catalunya. Pardals roquers i abellerols són altres nidificants d'aquest espai, tot creant petites colònies laxes.
Deixant ja enrere el remor de les aigues del canal d'Urgell i tornant per una pista sinuosa, el gemec del torlit delatà un possible lloc de cria mentre una parella de cucuts reials escapaven d'unes garses decidides. La garsa i el cucut reial mantenen una relació molt estreta, per desgràcia de les primeres. El reial només parasita nius de Pica pica, contràriament al seu cosí comú que sol confiar la seva descendència a ocells de petita mida d'espècies variades. Les pobres garses fan el possible per mantenir-los ben lluny. De tota manera, la insistència del singular cucut reial sempre acaba donant els seus fruits.

Ja deixant enrere aquest secà de la Noguera vaig posar rumb cap al Clot de la Unilla, el qual sabia de bona paraula que encara restava inundat.

Clot de la Unilla, 28-04-2015

Només arribar i tot i ser ple migdia ja es veia que no decebria. El reclam del cames llargues ressonava per arreu, les pollades de fotja vulgar i d'ànec coll-verd eren ben visibles i les zones de fangueig es veien repletes de limícoles variats des de lluny.
Aproximant-me per la pista nord cridava l'atenció un falcó mostatxut caçant insectes arran d'aigua insistentment (de primeres hauria dit que es tractava d'un cama-roig femella) i una colla de voltors comuns que ciclejaven a baixa altura sobre el mateix clot. Ja més proper a l'aigua, l'espectacle estava servit. Pel que fa a límicoles (17 espècies): desenes de gambes verdes xiulaven i s'alimentaven als marges, una desena de gambes roges pintades (algunes amb plomatge 80% nupcial), un remena-rocs (força rar en comarques interiors), un grup de pigres grisos encara amb plomatge hivernal (llàstima!), moltes gambes roges vulgars, totes dues espècies de corriols (petits i grossos), tres territs becllargs amb 70% de la muda nupcial, una desena de territs variants majoritàriament de la subespècie "alpina" del N de Fennoscàndia 100% nupcials, una dotzena de territs menuts també nupcials, dos batallaires, un bec d'alena coix, una xivitona, xivites, valones i gairebé una dotzena de pòlits cantaires. Tots els anomenats, de pas. Només una espècie de limícola, el cames llargues, sembla decidit a criar a la zona. S'observen fins a quatre còpules (amb un ball final que fins ara desconeixia), construcció de nius i inclús s'intueix algun covant. Malauradament el futur d'aquestes niuades és incert. El clot tot i tenir una superfície inundada encara destacable presenta un nivell de fondària mínim en la majoria de parts, vaja que en una setmana el 65% de l'àrea inundada seria fangueig si no plou immediatament, que no sembla que hagi de fer-ho. De totes maneres alguna posta hauria de tirar endavant.

Gamba roja pintada entre gambes verdes (Tringa eruthropus i Tringa nebularia)

Territ variant (Calidris alpina)  a l'esquerra i Territ becllarg (Calidris ferruginea) a la dreta

Bec d'alena (Recurvirostra avosetta) en primer pla i cames llargues (Himantopus himantopus) en segon.

Com he dit abans, els que si que s'han donat pressa i podran tirar endavant la majoria de les seves cries són les fotges (amb un mínim de 20 polls localitzats), els coll-verds i els cabussets. Les fotges (unes 150) s'han dividit, ara, en femelles no reproductores i mascles que formen una "balsa" força gran i en femelles reproductores. Dos exemplars semblen haver adoptat, ja que alimenten junts 9 polls, lluny dels altres exemplars. Resulta curiós, però els casos d'adopció en ànecs i diverses aquàtiques, estan a l'ordre del dia en molts casos.
Però no acaba aquí, apart dels limícoles migradors i les quatre  reproductores segures comentades, el clot oferia molta més diversitat: morells cap-rojos ben actius disputant-se una femella, una parella d'ànecs cullerots amb comportament reproductor, mínim un ànec griset, quatre xarrasclets establerts de fa dies, una desena d'arpelles vulgars, pas de milans negres, força cueretes grogues (una cantant), un sisó cantant gairebé a la llera, un grup migrador de cigonyes blanques, bernats pescaires, cinc gavines vulgars i etcètera que no acabaria mai.
Però per mi l'estrella del lloc fou un exemplar de perdiu de mar. Aquesta va aparèixer just quan marxava per la pista del sud. Em vaig aturar un moment per fer una última ullada i, just s'aturà al mig de la pista. La perdiu de mar és un ocell escàs però que podria arribar a criar al clot si aquest mantingués una superfície d'aigua acceptable, que sembla que no. És un ocell molt característic i únic en la seva fisonomia al nostre país, no hi ha res semblant. La seva mida sorprèn a l'observador que no l'ha vist mai, que normalment l'espera més petita (és de la mida d'un xoriguer petit). La seva alimentació encara la fa més singular, caça insectes al vol com si fos un falciot gegant.

Vídeo de l'exemplar:


Allunyant-me d'aquest punt del Segrià les calàndries cantaven efusivament. En vaig comptar mínim quaranta mascles a la zona.

Calàndria (Melanocorypha calandra)

El sol encara estava alt i les energies encara eren suficients, per tant, vaig decidir allargar una mica més el "tour". La propera destinació fou els voltants de Castelldans, coneguts per ser zona de cria d'espècies tan interessants com el còlit negre, la terrerola rogenca i la ganga, entre d'altres. Jo ja tenia poc temps i només vaig fer una visita breu amb el cotxe fins Mas de Matxerri. El còlits rossos ja ocupaven els seus llocs de cria, els trobats ja es disputaven les zones òptimes, l'àguila daurada dominava el cel, un aligot vesper fosc es mirava un toll ple de vespes des d'una branca seca, etc. El rei del lloc, com sempre, el còlit negre. Només vaig localitzar el mascle que expulsava tot còlit ros o gris que s'apropés a la seva roca, inclús semblava que em volia expulsar a mi.
Foto testimonial:

Còlit negre (Oenanthe leucura)

Vist el còlit negre, encara em quedava un espina clavada, un ocell el qual sempre que vaig a Lleida m'agrada aproximar-m'hi: la ganga. El millor lloc per observar la ganga, si no ens coneixem gaire la zona, és la timoneda d'Alfès, on a la tarda-vespre hi ha un 90% de veure-hi alguna volada. Si dominem una mica més la zona, hi ha pistes pròximes a la timoneda (a l'altre banda de la carretera) on també s'hi pot veure, potser amb més dificultat, però en un ambient encara més tranquil.
A la tarda, els cants que comentaven al matí tornen a envair els secans. Les guatlles, els sisons, les calàndries, les cogullades fosques, tornaven a ressonar per arreu, pintava bé. Una parella de cucuts reials i alguns esparvers cendrosos amortitzaven l'espera. La detecció de la ganga, el 70% de cops és per la veu, un reclam inconfusible que efectua constantment en vol. Tocaven les 19:30h i res, però de cop, el reclam que comentava es va fer evident; al cel una trentena de gangues. No em vaig moure del cotxe, esperant que alguna parella s'aturés en un guaret òptim que he seleccionat premeditadament i, efectivament, a l'últim moment, dues parelles deixaren el grup per aturar-se, una a uns 400m de mi i l'altre a uns 150m.

Una bona manera d'acomiadar els secans de ponent, sempre amb ganes de tornar-hi aviat.

dimecres, 22 d’abril del 2015

Tarda al Baix Empordà

Sabent que aquests últims dies s'han estat veient algunes coses interessants per l'entorn de Pals, i aprofitant que ahir tenia el migdia/tarda lliure, vaig anar-hi a provar sort. La veritat és que no em vaig lluir gaire; ni territ camallarg, ni cigonya negra, ni tan sols es va aixecar cap becadell gros. De tota manera, la tarda va ser entretinguda amb un pas prenupcial força actiu, els protagonistes principals foren tres territs becllargs i dos territs de temminck.

Puput (Upupa epops)
Bitxac rogenc (Saxicola rubetra)
Dos de les tres subespècies de Motacilla flava que ahir es veien als arrossars de Pals. La italiana és molt semblant a l'ibèrica , només es diferencia per l'absència de cella blanca.

Territs becllargs (Calidris ferruginea)
Territ de temminck (Calidris temminckii) a la dreta i territs becllargs (Calidris ferruginea) al centre.

Gravació de ferruginea i temminckii feta ahir amb les darreres llums del dia. Pugeu qualitat per veure'l millor.

dilluns, 20 d’abril del 2015

Més primavera

La primavera, amb el permís de la tardor, és l'estació de l'ornitologia. Per aquestes dates el camp s'omple de viatgers alats de tota mena. Hi ha ventall molt ampli d'espècies migradores a observar, algunes d'elles poc freqüents i d'altres més comunes.
Des de petits passeriformes insectívors fins a grans planejadores, passant per infinitat de limícoles, l'abril és mes de varietat. És el mes de donar l'adéu a algunes espècies fins la tardor que ve, de rebre una visita breu d'altres i de donar la benvinguda a les que aquí criaran. La natura es mostra frenètica; el gel desapareix, les nits fredes reculen i els arbres despunten. Conseqüentment, el insectes tornen a envair el territori i l'aliment fàcil porta als ocells a tornar a les zones que els han vist néixer, als llocs on realment s'hi senten com a casa, a l'arbreda o al camp que tan bé coneixen. Deixen els estols que els han proporcionat seguretat i orientació durant l'hivern, època de gran duresa però totalment necessària per una primavera d'abundància, i es dispersen pel territori. Després del viatge de retorn, els seus perills disminueixen dràsticament. L'aliment ja no és un problema, els trets ja han desaparegut del camp i la despesa energètica dels desplaçaments és gairebé inexistent. Ara només hauran de preocupar-se de no caure a les urpes d'algun rapinyaire especialitzat o d'un mamífer oportunista i, sobretot, de tirar endavant la seva descendència. De fet, la cria i la transmissió dels gens és la principal i gairebé única motivació de la vida de l'ocell.
És interessant observar el canvi de comportament de les espècies de l'hivern a la primavera. Per exemple, el tord comú, espècie abundant però altament tímida a l'hivern, ara serà fàcil d'observar efectuant el seu delicat i profund cant (de fet, es diu song trush en angles) confiadament des d'alguna branca prominent. Un altre exemple ben clar és el cas del tudó. El tudó, com el tord, és un ocell amb una pressió cinegètica exagerada. La seva resistència i adaptabilitat són els seus punts forts, no sé quants cops l'hauré vist esquivar les bales al vol d'algun caçador resultant il·lès. Fort i gran volador, és el senglar dels ocells. Antigament era un colúmbid lligat als boscos tranquils, però ara en aquests se'l tiroteja indiscriminadament. Podem veure, doncs, com els seus efectius en les àrees boscoses disminueixen, mentre augmenten en àrees urbanes i peri-urbanes on la sarna mediambiental del nostre país juntament amb la urbanització, no hi pot disparar. A més, el tudó, una joia de l'evolució, ha après perfectament que a la primavera/estiu no hi han bales a les zones agrícoles, mostrant un comportament confiat en aquesta època. Però tan bon punt encetem la tardor, tornarà a resultar inaproximable i caut fora de les zones urbanitzades.


Pel que fa a l'actualitat, aquest abril no ens podem queixar, les observacions d'alguns migradors relativament escassos estan sent força abundoses. L'arpella pàl·lida russa segueix reafirmant la tendència a l'alça dels seus efectius en pas, el mosquiter xiulaire presenta enguany una abundància excepcional tot i no haver tingut vents de llevant destacables, el becadell gros s'observa amb força facilitat en  zones entollades diverses del nord-est, els rascletons s'han deixat veure per gairebé tots els aiguamolls importants catalans i, inclús, es comença a observar algun "boom" dels grans; ahir un territ camallarg a les planes del Baix Empordà. Allà, al Baix Empordà, aprofitant un dia fluix de la uni, probablement m'hi escapi demà.

També m'agradaria fer èmfasi al "local patch". Les dues vegades que m'hi he deixat caure durant aquest mes han estat prou profitoses. Cotxa cua-roja, còlit gris, piula dels arbres, bitxac rogenc, quatre trobats, un mosquiter xiulaire, han estat alguns del migradors observats. La colònia de pardals roquers ja compta amb pollets crescuts al niu (aquests van d'hora, efectuant dos postes a l'any), les perdius roges (més abundants que en anys anteriors) es mouen emparellades per diversos biotòps de la zona i el cruixidell també augmenta els seus efectius consolidant-se com a nidificant en una zona que havia deixat de criar farà uns cinc anys (amb possibilitat d'intent de nidificació d'una parella l'any passat). El durbec i el picot garser petit, ocells que a la nostra zona, mostren preferència pels mateixos tipus d'ambients, també tenen ja comportaments reproductors. El minor, després de l'esclat poblacional de fa uns anys, ja s'ha estabilitzat per la zona, i ara és el durbec el que mostra una expansió local. L'any passat, al "patch", presumptuosament només hi va criar una parella, que va tirar endavant un mínim de tres polls. En canvi, durant aquest abril s'han observat fins a quatre parelles per la zona, ja veurem. Ara es troben en plena construcció/reconstrucció del niu. Els hi agraden les zones agrícoles amb clapes d'arbres autoctòns próximes a la riera d'Arbúcies i alguns trams del Tordera, éssent especialment abundant a l'aiguabarreig i proximitats d'aquests dos cursos d'aigua.

Us deixo alguns documents gràfics (no diria ni fotos) del "local patch" per adornar l'entrada. Perdoneu l'ínfima qualitat!

Còlit gris, 15-4-2015. Pla de la riera d'Arbúcies.

Bitxac rogenc, 15-4-2015. Pla de la riera d'Arbúcies,

Parella de pardals roquers a la colònia de sota el pont del ferrocarril, 15-4-2015. Pla de la riera d'Arbúcies.

Perdiu roja, 15-4-2015. Pla de la Riera d'Arbúcies.

dimecres, 8 d’abril del 2015

Limícoles a la plana

Ja fa un mes que la migració prenupcial es fa sentir amb força, sent més intensa cada dia que passa. Pel seu màxim encara falten unes dues setmanes. Llavors, d'ara fins la primera quinzena de maig, podem gaudir de jornades ornitològiques glorioses sense haver de gastar massa benzina. Una raresa local ens podria estar esperant a cada cruïlla!

A la comarca de la Selva hi destaquen tres grans zones: la zona nord amb boscos humits de caire centre-europeu i la zona intermèdia, repleta de suredes i boscos mediterranis, tenen més aviat poca petjada antropològica. És la zona sud, amb diferència, la més castigada per l'acció humana. Aquí, entre els nuclis de població i els polígons industrials s'amaga una, cada cop més afeblida, joia paisatgística; incomptables però minúscules zones humides, la majoria d'elles de caràcter temporal, rebel·len el passat pantanós del que ara és una plana urbanitzada.
Només al voltant del tram mig-baix del Tordera hi ha 26 zones humides catalogades. Però ni molt menys només són presents a les proximitats del riu. N'hi ha moltes altres per tota la plana. Un exemple a gran escala és l'estany de Sils, un dels únics d'aquests espais que és conegut per gran part de la població catalana. Es creu que en dècades passades hi havia més estanys de dimensions semblants, ara drenats i oblidats de la memòria humana.
Cal dir que el sud del Gironès també compta amb la mateixa naturalesa que la plana selvatana (el medi no entén de fronteres comarcals). Aquí, a deu minuts de Sils, hi trobem una zona la qual últimament és força parlada i visitada pels aficionats a l'ornitologia; l'Esclet. Unes poques hectàrees de conreus salpicades per nombroses rieres amaguen un petit prat de dall de caràcter inundable. Aquest diminut prat entollat és un petita relíquia del passat. Ara, envoltat de terres drenades i de masos ofenosos, cada primavera i tardor dóna aliment i descans a multitud de limícoles lligades a les zones humides obertes. D'alguna manera, aquests prats humits de vegetació baixa, s'assimilien força a la tundra i a les estepes septentrionals del nord d'Europa i Rússia, on crien la major part dels limícoles que ara passen pel nostre país.

Entre finals de març i la primera desena d'abril, les zones humides selvatanes comencen a omplir-se tímidament d'aquestes aus lligades a l'aigua. Inevitablement, la seva observació aquí, requerirà més esforços i mai serà comparable amb la que es pugui fer a les comarques empordaneses o a d'altres zones humides ben reconegudes del nostre país, però una observació treballada sempre resulta més gratificant, i més, si és aprop de la teva primera o segona residència.

Agró i martinets blancs a Sils, 27-3-2015

Agrons blancs, cames llargues, xivitesvalones i becadells comuns seran els "potes-llargues" migradors més fàcils de detectar a finals de març. Tots cinc es poden localitzar en el riu Tordera, tot i que els cames llargues i les valones preferiran els prats de dall, els estanys (Sils) o les desembocadures (de la Tordera).
De més dificultat seran els batallaires, les gambes roges vulgars, les gambes roges pintades, les gambes verdes, els territs menuts i els territs variants, que en cap cas els haurem d'anar a buscar al riu, sinó que sempre en aigües someres estancades.
Els limícoles nombrats són els més comuns en aquestes terres interiors. Però, com s'ha dit a l'inici, de principis d'abril a principis de maig, allò rar és factible.

Cames llargues a Esclet, 27-3-2015


Personalment, durant les dues últimes setmanes he fet dues visites per aquesta àrea, de la primera (27-3-2015) destacaria un rascletó a l'estany de Sils, on també era present un mascle de xarrasclet adherit a un grup de xarxets comuns i una cuereta groga escandinava a les proximitats del mateix estany. A Esclet, un tètol cuanegre.

Tètol cuanegre a Esclet, 27-3-2015

Durant la segona, destacar l'abundància de límicoles a Esclet i una raresa de les bones al mateix lloc. Gamba roja vulgar, mínim quatre gambes roges pintades, una vintena de valones, un grup fornit de batallaires i alguns becadells comuns decoraven el prat de dall gebrat tot i ser un set d'abril. Però el protagonista fou mínim un becadell gros, localitzat dos dies abans per un altre observador. Tot i aconseguir fotos o més aviat, documents gràfics, de becadells comuns, no va haver-hi manera amb el gros.

Batallaires i valones a Esclet, 7-4-2015

Valona a Esclet, 7-4-2015


Per acabar, us deixo dues imatges amb escrits d'identificació, les dues fetes ahir a Esclet:

 Estol de 17 valones (v) i 5 batallaires (b) amb un becadell comú adherit (be). Per als més novells que vulgueu practicar.

Fotografia d'un becadell comú. Si heu d'anar a Esclet a provar sort amb els becadells grossos cal que tingueu molt presents aquestes claus. Les vores vistosament blanques corresponen als becadells comuns, el bec llarg (com dos caps, per què us feu una idea) també correspon al becadell comú. En canvi, unes rectrius vistosament blanques al aturar-se (a la foto no es veuen gaire bé) i un ventre majoritàriament barrat (a la foto no es veu) són característiques clau del becadell gros.