Fotos de jardí

Ja a la recta final de la temporada de menjadores, és l'hora de treure la pols a les càmeres. Us deixo algunes fotografies del dia 18-2-2016.

Aquest any tot i la pràctica absència de fred, al jardí: els lluers han resultat ser igual o més abundants que en d'altres anys (entre 50 i 100 diaris), les mallerengues blaves han augmentat respecte anys anteriors, les mallerengues carboneres han disminuït, els pardals xarrecs ens han visitat en nombre escàs, els pinsans han mantingut el seu nombre mitjà, els verdums han augmentat, s'ha vist menys mallerengues emplomallades que de costum i els pica-soques blaus han mantingut un nombre estable en relació a temporades passades. Presència també de pit-roig, picot garser petit, picot garser gros, picot verd, tallarol de casquet, tallarol capnegre, gafarró, gratapalles, etc. Absència de pardal de bardissa i mallerenga petita, presents en anys anteriors.

 Carduelis spinus

Carduelis spinus

Parus caeruleus

 Sitta europaea

Sitta europaea

Carduelis spinus

Carduelis spinus

 Carduelis Chloris 

Parus major

 Carduelis spinus

 Carduelis spinus

Carduelis spinus

Carduelis spinus

Carduelis spinus

Coses de l'Empordà

19-1-2016
El sol emergeix de l'horitzó i descobreix els vols i la xerrameca d'un centenar d'oques vulgars sobre el Matà. Retorna la llum un dia més als Aiguamolls de l'Empordà i ho fa amb 0ºC i tolls congelats. A primera hora els rasclons van bojos d'un marge a un altre, protagonitzant persecucions acompanyades de les seves estrepitoses xisclades. Xiscles que tenen un què esfereïdor.

Desenes i desenes de becadells comuns remouen el fang, ben propers a les fredelugues que, immòbils, prefereixen esperar a que s'escalfi l'ambient i s'activin els invertebrats. Mentrestant, els becuts atrapen crancs de riu endormiscats i enterrats al fang.

Becut, Numenius arquata. A l'esquerra un cranc apunt de ser devorat.

Entre els canyissars i tamarius s'amaguen multitud de petits ocells; rossinyols bords, grupets de mallerengues blaves, etc. Els pit-rojos s'aixequen constantment dels corriols. Entre ells s'envola un "d'estrany" que prefereix aturar-se al fang semi-congelat que als càlids tamarius. Es tracta d'una cotxa blava, ocell regular però escàs com a hivernant, que a diferència dels pit-rojos, a Catalunya, caldrà buscar-la només en zones humides.

Cotxa blava, Luscinia svecica

Els reclams d'alarma de les gambes roges pintades i els sonors reclams dels teixidors m'acompanyen fins als observatoris que donen a les llacunes sud del, malauradament, petit parc natural. A les aigües permanents el menjar escasseja més que en les temporals enfangades i, per tant, hi trobem menys varietat d'aus. Desenes de xarxets encara dormen entre els canyissars, els ja desperts emeten xiulets i es mouen cap a les zones assolellades. Als tamarius encara hi ha els corb-marins, que avui han compartit joca amb tres capons reials.

Xarxet comú, Anas crecca

M'acosto a la platja amb l'esperança de veure alguna pelàgica/marina interessant, però no hi ha sort. No apareixen àlcids ni calàbries, ni tan sols alguna baldriga. A canvi, trobo tres espècies de limícoles lligades al mar: el corriol cama-negre, el pigre gris i el territ tres-dits.

Pigre gris, Pluvialis squatarola

El territs tres-dits ressegueixen el límits de les onades tot buscant petxines i altres aliments portats per l'onatge, mentre els pigres grisos cerquen entre les sorres més interiors.

Pigre gris, Pluvialis squatarola

Els temporals marítims han originat unes basses salades gairebé a tocar del mar, que ofereixen tots els requisits alimentaris. Les tres espècies van del mar a les "petites llacunes" i de les llacunes al mar constantment. Mentrestant, una mirada al cel denota que els anàtids es van activant; un estol d'ànecs blancs s'atura cap als estanys d'Europa, estols de xarxets canvien de llacuna, etc. A dins de Les Llaunes s'entreveuen multitud de cullerots i alguns xiuladors. 

Corriol cama-negre, Charadrius alexandrinus

A la sorra hi ha petjades de fa poques hores; senglars, algun conill, mínim una guineu i micromamífers han provat sort aquesta nit a la platja. Segurament alguns a costa dels altres.

Després de dinar canvio de comarca. Els arrossars de Pals (Baix Empordà) acullen centenars de fredelugues, gavines rialleres i daurades grosses cada hivern, essent un dels punts més importants d'hivernada per a les primeres en tota Catalunya. Becuts, becadells, cigonyes i ardeids, també troben aquí el lloc ideal per passar els mesos freds.

Les fredelugues (Vanellus vanellus) ja van encelades, amb disputes territorials a totes les parcel·les.

Més d'un centenar de daurades grosses (Pluvialis apricaria) sobrevolen els arrossars.

Els canals són aprofitats per alguns corbs marins grossos, i per uns pocs anàtids, aquests aproximadament en un mes retornaran en abundància. La inexplicable caça menor fa que la seva presència sigui minsa durant bona part de l'hivern, concentrant-se a les zones protegides de la incultura.

D'aquests arrossars destacar també l'abundància de grassets de muntanya, ocell que normalment es troba en poc nombre i en zones localitzades durant l'hivern. Properament iniciaran el viatge de retorn als cims culminants del Pirineu i d'altres grans serralades del sud d'Europa. 

Amb la davallada del sol arriben els re-agrupaments dels ocells. Els becuts s'aixequen direcció al mar, les fredelugues es dispersen en diversos grups, ajocant-se en zones amb una cobertura vegetal acceptable, etc.

Jo "m'ajoco" dins del cotxe, sobre una petita ondulació del terreny que em serveix per tenir una vista privilegiada de dues parcel·les inundades:

Allà, les abundants gavines vulgars desapareixen amb els últims raigs del sol i un esparver vulgar intenta aprofitar-se dels moviments conjunts de les dues espècies d'estornells i les fredelugues. El vent fred recull els ocells en una mateixa parcel·la inundada:  agrons blancs, martinets blancs, cigonyes blanques, bernats pescaires, etc. I quan sembla que ja no s'ha de moure res més, apareix una cigonya negra en vol baix, venint de l'est. La llum ja és escassa i no tarda en agrupar-se entre les blanques. És gairebé el darrer ocell en arribar, però no el darrer animal; el vespre retorna l'activitat als mamífers. Un senglar no tarda en baixar als camps inundats, atansant-se perillosament al grup ajocat. Contra tot pronòstic cap ocell s'aixeca davant l'aproximació indeguda del gran mamífer, al contrari. L'agró blanc situat a l'extrem del gran grup li llança una fiblada que el retorna a les boscúries.

La llum s'esvaeix amb el cant de les cogullades.

Volta hivernal pels secans de Lleida

Aquest pont vam poder escapar-nos per les terres de Lleida. Les hores de llum d'aquestes dates no ofereixen gaire temps d'observació, tot i això, vam complir expectatives.
Veiem sortir el sol des de l'altiplà noguerenc de Bellmunt-Almenara. Aquest estret altiplà és un dels llocs de cria més importants del sisó a Catalunya. A l'hivern, però, de sisons no n'hi ha cap (s'ajunten en grans estols i s'alimenten en regadius i perifèries). A canvi, podrem veure fàcilment dos rapinyaires vingudes del nord; l'esmerla i l'arpella pàl·lida.

Esmerla, Falco columbarius. 7-12-2015

L'esmerla és un menut falcònid que s'alimenta gairebé exclusivament de petits ocells. Tot i la seva disminuïda mida les veiem foragitant un astor i xoriguers comuns. En el món dels ocells l'agressivitat venç la grandària.
Mussols comuns, milans reials, perdius roges, centenars de passerells comuns, pardals roquers, cogullades fosques, amenitzen la visita hivernal d'aquest indret.
Al canal que travessa el secà, l'activitat dels ocells s'incrementa substancialment. S'aixequen estols de tudons ben controlats per un astor proper. El grup de gralles resident s'exposa a les primeres ullades del sol entre la boira, mentre un escamot de túrdids grans reclama des dels arbres nuus, el reclam de la griva es combina amb el de la griva cerdana. I és que tot i la suavitat d'aquesta tardor, és un bon any per les pilaris, que es deixen veure per multitud de racons del país.

Griva cerdana, Turdus pilaris. 7-12-2015

Esmorzem i fem camí cap al Clot de la Unilla. El clot, tot i no tenir l'aigua de l'hivern passat, manté nivells de fondària suficients per acollir força anàtids. Destaquen els 16 ànecs blancs, aproximadament dos centenars de coll-verds i xarxets comuns (molt mòbils), un cua-llarg, un estol de cullerots, estols de gavines vulgars, una gamba roja pintada solitària, dos territs variants adherits a fredelugues i un grupet de xivites. Les rapinyaires són ben abundants a la zona, que els ofereix menjar i aigua en abundància. Arpelles vulgars, arpelles pàl·lides, abundants milans reials i caçadors d'ocells: esmerles, un falcó pelegrí que aixeca els limícoles, un esparver vulgar, entre d'altres. Destacar també la presència de repicatalons, que no eren presents l'any passat. La seva presència es deu a el creixement de canyís en algunes zones de la llacuna, després d'anys i anys de no ser-hi.

Vaja, que al clot torna a haver-hi vida després d'assecar-se gairebé totalment a finals d'estiu. De seguir amb la sequera actual, però, enguany s'assecaria abans de l'època de cria. Esperem que plogui aviat.

Us deixo imatges del lloc més que res per donar color a l'entrada, perdoneu la qualitat.

 Volades de xarxets entre els tamarius, Anas crecca. 7-12-2015

Fredeluga, Vanellus vanellus. 7-12-2015

Territ variant i xivita, Calidris alpina & Tringa ochropus. 7-12-2015

 Gamba roja pintada, Tringa erythropus. 7-12-2015

Cigonya blanca, Ciconia ciconia. 7-12-2015

Falcó pelegrí, Falco peregrinus. 7-12-2015

Deixem la cuneta endorreica en direcció al sud de Lleida. No tenim clar on anar, si als secans d'Aspa, a la timoneda d'Alfès, al secà de Belianes, però acabem optant per una caminada per la zona de Mas de Melons.
Els turons i les valls ben conservades del lloc són un retrat del que havien estat part de les terres de Lleida en el passat. És un indret indòmit on les lleis de la natura encara prevalen a les de l'home. Estem acostumats a veure exemple de zones "no-modificades" als boscos pirinencs o als aiguamolls, però malauradament són gairebé inexistents les zones seques que gaudeixen de protecció. I no per falta meritòria.
A l'arribar a Mas de Matxerri semblen esperar-nos els còlits negres del lloc. Els "leucura" són els únics "Oenanthe" residents al país, aguanten tant les intenses calors estivals de la zona com els gèlids dies boirosos de l'hivern lleidatà.

Còlit negre, Oenanthe leucura. 7-12-2015

Comparació de mida amb un pinsà.

Pugem entre abundants brolles de romaní calcícoles i alguns pedregars. Terra segura de guineus (que en el passat eren per arreu i ara costen de trobar, tot i així les autoritats fomenten la seva caça indiscriminada). Al cel destaquen una parella d'àguiles daurades buscant algun conill i una àguila cuabarrada en vol baix direcció sud-est. La cuabarrada era de 1r o 2n any, consolidant el lloc com a zona de dispersió de juvenils a l'hivern.

El sòl va caient amb el brunzit dels primers cants dels cruixidells i els reclams de les cogullades fosques. Al vespre, desenes de tords comuns s'aixequen de la vegetació per desplaçar-se (entre ells alguns ala-rojos), les gralles de bec vermell s'agrupen per pernoctar al mas i els crits dels mussols comuns ressonen per les valls. Més tard, s'afegiran al concert els udols dels ducs i els lladrucs de les guineus, però llavors nosaltres ja ens trobem a l'autovia direcció a la gran ciutat.

Gralles de bec vermell al peculiar dormidor, Phyrrhocorax phyrrhocorax, 7-12-2015

Matí novembrenc

M'aixeco encara fosc, sense temps d'anar a veure el ja famós capsigrany pàl·lid de Solsona, ni tan sols disposo d'un matí per anar a l'Empordà. La meva activitat ornitològica es limitarà a una hora i escaig de prismàtics al "local patch". La setmana serà feixuga.

Al jardí, encara en la penombra, ressona l'espetec del pit-roig. Fa uns dies cantava (no "espetegava") a l'alba. Ara el fred de primera hora restringeix el seu cant al matí/migdia, i en qüestió de dies ja no se'l sentirà fins al febrer. L'ocell, tot i disposar de tot el temps del món, no ha sortit del lloc en setmanes. És oficialment el rei del jardí.

Arribo amb 2ºC a la zona agrícola, humanitzada, que em serveix de patch. Un mussol comú pren els primers raigs de sol des del teulat de la vella edificació on nidifica, mentre grups de cornelles negres trenquen la seva plàcida tranquil·litat. Els estornells vulgars s'agrupen a les torres elèctriques abans de posar rumb cap a les zones d'alimentació. A vegades aquestes concentracions atrauen algun falcó pelegrí, avui no.

El sol es va animant i els petits fringíl·lids amb ell. Centenars de pinsans comuns fan volades en un camp de blat de moro recent segat, i amb ells, grups de repicatalons i gratapalles es nodreixen del blat que el tractor no ha pogut recol·lectar. Alienes al blat, cogullades i aloses es conjuguen en aquesta època, preferint els camps ja sembrats.

Als arbres també hi ha menjar. Els lledoners, en aquesta època de l'any, actuen com a petits salva-vides per a molts ocells. A les branques del més dens tres durbecs s'atipen dels seus negres fruits, juntament amb les vistoses grives i el seu ineluctable quequeig. Al brancatge inferior hi ha tords comuns, de costums cautelosos avui més que justificats, hi ha "matats" amb armes a la vora. Els estols de tudons esquiven la plana agrícola, els trets els fan defugir, obligant-los a cercar menjar en zones més urbanitzades.

A la riera d'Arbúcies, els excrements recents d'una fagina i les excavacions dels teixons delaten una bona activitat nocturna. Durant el dia els mamífers deixen pas als ocells, i als humans. Alguns pardals de bardissa reclamen sobre la vegetació que els dóna el nom, potser trobant a faltar les altituds/latituds de l'estiu.  En la present tardor, la remor de les aigües de la riera ve acompanyada del reclam melangiós del lluer. Aquest petit ocell nòrdic consumeix les llavors que contenen les petites pinyes dels verns, dels pocs verns que aconsegueixen sobreviure entre les acàcies i l'heura americana que dominen l'àrea. Prop del curs d'aigua es concentren pàrids i granívors en abundància, entre ells estols de pardals xarrecs (provinents de latituds altes)i algus repicatalons que semblen trobar-se bé entre els montanus. 
Entre aquests estols d'ocells que vénen del nord, hi ha un grupet de diminuts i escandalosos ocellets, que originaris de paisos molt meridionals, no han vingut per sobreviure a l'hivern sinó que van ser importats de fa anys per la poca decència humana. Són els becs de corall senegalesos, ja adaptats al clima mediterrani català, les generacions dels quals ja tenen nacionalitat catalana (han nascut aquí). Aquest desvergonyit ocell està en clara expansió a la vall del Tordera, després d'haver conquerit Barcelona i perifèria.

La riallada del picot verd acompanya la meva marxa cap a la rutina. El "txec" dels bitxacs sembla dir adéu.

Mercè in Ireland

Aquest pont (del 24 al 27 de Setembre) hem estat al nord-oest d'Irlanda. Visita fugaç, que tot i amb més pretensions paisatgístiques que ornitològiques, ha donat alguna alegria i, fins i tot, algun que altre "bimbo". Aquesta terra atlàntica és bona tant per les colònies d'aus marines a la primavera, com pels hivernants septentrionals, que envaeixen l'illa a partir del novembre. A finals de setembre, però, trobem una Irlanda en ple període d'impàs; els àlcids i d'altres marines ja s'han endinsat a la mar i els hivernants àrtics encara no han acabat d'arribar.

L'aire fresc i humit, les temperatures suaus i els ruixats inconnexos, defineixen el clima irlandès durant el mes de setembre i, en general, durant tots els mesos estivals. Acabada d'iniciar la tardor, però, les hores de llum són molt més escasses que a dates caniculars. L'hivern s'atansa.
Les titelles envaeixen totes les zones obertes i els grassets de costa ressegueixen, amb grups familiars, les platges i parets costaneres on han fet niu. A les colònies de cria, als penya-segats marins, ja només hi queden corbs marins emplomallats, mandrosos de canviar la roca per l'alta mar, com ja ha fet tot el seu veïnatge estival. Els cops d'ull al mar no donen gaires alegries, el pas d'ocells és escàs. Els mascarells decoren les aigües, juntament amb els omnipresents gavians de potes roses i, de tant en tant, es veu algun paràsit gros.

Penya-segats marins irlandesos

A les platges rocoses s'acumulen estols de garses de mar i, més dispersos, els becuts. Aquests últims amb clara preferència pels estuaris i zones someres, on passen la nit en grups de fins a quaranta exemplars. 

A mar, poca sort amb els anàtids. Només aconseguim veure èiders (mascles en plumatge nupcial) i un solitari bec de serra mitjà.

En platges òptimes hi trobem diverses espècies de gavines, entre elles és fàcil descobrir les gavines cendroses, encara que prefereixen alimentar-se en camps que al mar. Les gavines vulgars ressegueixen les aigües costeres capturant nombrosos peixets, els gavinots s'empaiten amb la superioritat que els dóna la seva gran dimensió i, sorpresa, una gavina menuda descansa entre un petit estol multi-específic.

 Gavina cendrosa, Larus canus

Gavina menuda al centre, Hydrocoloeus minutus

Les zones de conreus, escassament prospectades, encara acullen els últims mosquiters de passa, repicatalons, abundants passerells comuns i visibles cueretes blanques endolades, per posar alguns exemples. Mallerengues i pinsans es concentren al voltant dels jardins, ja que moltes cases compten amb menjadores actives tot l'any.
Però són els grans còrvids els reis del cel irlandès. Les gralles resulten abundantíssimes i les graules tampoc es queden enrere, arribant a veure's estols mixtes de les dues espècies d'uns tres-cents exemplars. Les cornelles emmantellades, més solitàries, són menys abundants però igualment omnipresents. Corbs i garses també son presents. I encara més, grups socials de gralles de bec vermell s'esmunyen pels penya-segats costers més remots. Costa de creure que, aquestes últimes, tinguin alguna cosa a veure amb les que crien en les nostres edificacions de secà, a la plana de Lleida.

Cuereta blanca endolada, Motacilla alba yarrelli

Els rapinyaires a Irlanda són ben escassos. Vam veure gairebé tots els possibles. Sobretot, esparver vulgar i aligot comú. També xoriguer comú, esmerla i falcó pelegrí. El pelegrí, en un illot prominent i rocós molt proper a la costa.

Ara, els grans protagonistes dels aiguamolls són grans estols d'ànecs xiuladors (mai n'havia vist tants), que es compten a centenars. Les oques vulgars tot just comencen a agrupar-se i s'ajoquen fent cridòries a les zones més tranquil·les. Un estol en formació d'oques pradenques fa saltar l'emoció i, encara més, tres cignes cantaires primerencs, dispersos entre multitud de cignes muts.

Cigne cantaire, Cygnus cygnus

També presents grans estols de fredelugues i daurades grosses, sempre juntes. "Balses" de fotjes importants, grups de cabussets, garses de mar per arreu, un grup fornit de tètols cuabarrats, tètols cuanegres, entre molts altres.

 Daurades grosses i fredelugues, Pluvialis apricaria & Vanellus vanellus

 Garses de mar, Haematopus ostralegus

El crepuscle tardorenc a un estuari irlandès és un empatx dels aflautats sons de les oques. Oques que, al setembre, comencen arribar a compte-gotes fugint dels freds polars. Entre elles, tres oques de collar "hrota" (de Islàndia, Groenlàndia o Svalbard), esperaven a les seves congèneres a les aigües que les acolliran durant els propers mesos..

Oca de collar,  Branta bernicla hrota

Tornant al mar. En una platja solitària, propera a uns dels molts caps nord-irlandesos, el primer i últim àlcid del viatge pescava proper a la costa; un somorgollaire alablanc en plomatge plenament hivernal, ben blanquet. Al costat grups d'èiders capturaven nombrosos peixos sense cap mena d'esforç. Mentrestant, els reclams penetrants dels becuts despertaven un bon grup de foques adormissades sota el sol matinal.

Foca gris, Halichoerus grypus

Fins un altre!

Llista completa:

1. Cigne mut, Cygnus olor
2. Cigne cantaire, Cygnus cygnus
3. Oca pradenca, Anser fabalis
4. Oca vulgar, Anser anser
5. Oca del Canadà, Branta canadensis
6. Oca de collar, Branta bernicla hrota
7. Ànec coll-verd, Anas platyrhynchos
8. Ànec cullerot, Anas clypeata
9. Ànec xiulador, Anas penelope
10. Xarxet comú, Anas crecca
11. Morell de plomall, Aythya fuligula
12. Èider, Somateria mollissima
13. Bec de serra mitjà, Mergus serrator
14. Faisà, Phaisanus colchicus
15. Cabusset, Tachybaptus ruficollis
16. Cabussó emplomallat, Podiceps cristatus
17. Mascarell, Morus bassanus
18. Corb marí gros, Phalacrocrax carbo
19. Corb marí emplomallat, Phalacrocrax aristotelis
20. Bernat pescaire, Ardea cinerea
21. Aligot comú, Buteo buteo
22. Esparver vulgar, Accipiter nisus
23. Xoriguer comú, Falco tinnunculus
24. Falcó pelegrí, Falco peregrinus
25. Esmerla, Falco columbarius
26. Polla d'aigua, Gallinula chloropus
27. Fotja vulgar, Fulica atra
28. Garsa de mar, Haematopus ostralegus
29. Corriol gros, Charadrius hiaticula
30. Daurada grossa, Pluvialis apricaria
31. Fredeluga, Vanellus vanellus
32. Gamba roja vulgar, Tringa totanus
33. Gamba verda, Tringa nebularia
34. Tètol cuanegre, Limosa limosa
35. Tètol cuabarrat, Limosa lapponica
36. Becut, Numenius arquata
37. Becadell comú, Gallinago gallinago
38. Paràsit gros, Stercorarius skua
39. Gavina vulgar, Chroicocephalus ridibundus
40. Gavina cendrosa, Larus canus
41. Gavià argentat de potes roses, Larus argentatus
42. Gavinot, Larus marinus
43. Gavià fosc, Larus fuscus
44. Gavina menuda, Hyrdocoleus minutus
45. Somorgollaire alablanc, Cepphus grylle
46. Colom roquer, Columba livia
47. Tudó, Columba palumbus
48. Tórtora turca, Streptopelia decaocto
49. Falciot negre, Apus apus
50. Oreneta vulgar, Hirundo rustica
51. Oreneta cuablanca, Delichon urbicum
52. Grasset de costa, Anthus petrosus
53. Titella, Anthus pratensis
54. Cuereta blanca endolada, Motacilla alba yarrelli
55. Cuereta torrentera, Motacilla cinerea
56. Pardal de bardissa, Prunella modularis
57. Pit-roig, Erithacus rubecula
58. Còlit gris, Oenanthe oenanthe
59. Bitxac comú, Saxicola torquatus
60. Griva, Turdus viscivorus
61. Merla, Turdus merula
62. Mosquiter de passa, Phylloscopus trochilus
63. Mosquiter comú, Phylloscopus collybita
64. Cargolet, Troglodytes troglodytes
65. Mallerenga carbonera, Parus major
66. Mallerenga petita, Periparus ater
67. Mallerenga blava, Cyanistes caeruleus
68. Garsa, Pica pica
69. Gralla, Corvus monedula
70. Gralla de bec vermell, Pyrrhocorax pyrrhocorax
71. Graula, Corvus frugilegus
72. Cornella emmantellada, Corvus cornix
73. Corb, Corvus corax
74. Estornell vulgar, Sturnus vulgaris
75. Pardal comú, Passer domesticus
76. Pinsà comú, Fringilia coelebs
77. Passerell comú, Carduelis cannabina
78. Cadernera, Carduelis carduelis
79. Verdum, Chloris chloris
80. Repicatalons, Emberiza schoeniclus

Aires migradors

A la darreria de l'agost i ja atansats al setembre, el pas post-nupcial esdevé la principal obstinació dels amants de l'ornitologia. Esfumada la temporada de cria, ara els protagonistes són aquells que vénen del nord i travessen el país fugint de les condicions meteorològiques desfavorables. La migració ve escalonada, i ja a principis d'agost apareixen alguns ocells de les espècies de naturalesa més previsora. Els migradors més primerencs (ocells de dieta estrictament insectívora i limícoles) són, paradoxalment, els que nidifiquen més al nord del continent; i és que criar al nord té avantatges i inconvenients. A l'estiu, a les zones septentrionals (d'hivern fred), hi ha una abundància d'aliment inexhaurible (insectes, preses, etc), el dia és llarg o permanent, etc. Però aquesta situació de superabundància té una durada limitada i aviat han de recular, altre cop cap el sud.
Altres espècies, en canvi, no abandonaran els seus llocs de cria fins que no els sigui necessari; en hiverns crus descendiran a latituds prou baixes, però en hiverns suaus no es mouran més d'una vintena quilòmetres.
D'aquesta manera, ara, a finals d'agost i principis de setembre, recorren el nostre cel els migradors de gran distancies, que viatgen (cada any!) de l'Àfrica meridional a l'Europa septentrional, uns 20.000km anuals.

Es podria escriure extensament sobre la migració dels ocells, però centrarem l'entrada en una qüestió que, arribada aquesta època de l'any, està a l'ordre del dia: quin es donen les condicions idònies per gaudir d'una jornada migratòria esplèndida?
Al nostre país, com s'ha dit, la migració post-nupcial s'inicia subtilment a principis d'agost i inclús a finals de juliol, però no és fins a les acaballes d'agost i setembre que arriba al seu zenit. Dins del període òptim, però. hi ha dies en què la migració es fa patent fins a la porta de casa i, per contra, dies en què per molta ímpetu que posem en gaudir-la, només aconseguim veure una silueta a l'horitzó. La clau del tema recau en les condicions atmosfèriques/meteorològiques.
Hi ha certa controvèrsia sobre quan la meteorologia incideix positivament per arrossegar una onada de migradors destacable. Les condicions propícies, a més, varien segons l'època en que ens trobem. Durant el pas de tardor, al nostre país, els vents del sud i oest resulten més aviat desfavorables per una bona entrada de migrants. Doncs, els vents de llevant (est) i els vents del nord són els millors. Els primers són especialment efectius quan el gruix dels ocells ja travessen el mediterrani oriental i les zones meridionals de l'Europa de l'est (més avançada la tardor), fent sedimentar a les nostres costes multitud d'espècies, gairebé sempre incloses algunes cites de rareses orientals. Però, ara, quan els ocells tot just comencen a desplaçar-se, no hi ha res com un vent del nord amb davallada de temperatures. La fresca abranda l'activitat migradora dels ocells i el vent els empeny favorablement.

Hem parlat dels paràmetres atmosfèrics més generals, però la inestabilització local del temps també té una incidència clara en la possibilitat d'una jornada migratòria gloriosa. Si a una disposició dels vents òptima se li suma un temps inestable a la zona on es faran les observacions; parlem sobretot de pluges (si són nocturnes millor), però també ventades fortes o inclús boires, tenim, en un principi, tots els números per omplir una bona llista.

Dit això. Com es presenta la migració la setmana que ve?

Després de forces de dies de vents del tercer quadrant, demà dilluns i sobretot dimarts, els vents giraran a nord. Dimarts, França ja es llevarà amb temperatures tardorenques i el vent del nord serà patent fins als Pirineus. Aquí, el xoc de vents produirà una àrea inestable que portarà ruixats i tempestes generals. Hipotèticament, molts ocells podrien arribar durant la matinada del propi dimarts i veure's obligats a sedimentar-se a causa del temps inestable que hi trobaran. Per tant, a partir de demà-passat mateix i durant tota la setmana hauriem de poder gaudir d'un ball de migradors primerencs. Els aligots vespers podrien passar en massa i els corriols pit-rojos veure's en més localitats de la plana. Atents també al fluxe important d'altres rapinyaires com ara les calçades, els esparvers vulgars, les arpelles, etc. Les condicions també acabaran d'arrossegar a les cigonyes (la major part de les quals ja ens ha sobrepassat) i els túrdids, la migració dels quals fins a dia d'avui no s'ha notat gaire. També podrien aparèixer els primers "Anthus" a la plana i multitud d'ocells petits, com ara les vistoses cotxes cua-roges i mastegatatxes que fins ara, tret de llocs puntuals, no s'han deixat veure en abundància.

Vents girant a nord. Dimarts a la matinada

Agafem posicions que es presenten jornades interessants!

Conservacionisme de proximitat

Són molts els avesats a pensar que la natura pura, aquella a la que cal invertir esforç per preservar i temps per admirar, es troba ben lluny de les nostres fronteres; als vasts deserts, a les sabanes on hi corra el guepard o a les fràgils denses selves equatorials. Part de la població és propensa a pensar que, aquí, no poden existir unes dinàmiques naturals tan admirables. Aquestes idees diàfanes vénen lligades a una manca d'interès i respecte pel medi natural proper força preocupant.
El medi amb el qual convivim, ha estat afaiçonat per l'home des de fa mil·lennis, però només des de fa uns segles aquest afaiçonament ha arribat a un punt crític. L'ésser humà, històricament, no ha vacil·lat en expulsar espècies animals i vegetals en tots els llocs on s'hi ha atansat. Unes per persecució directa, d'altres per tenir uns requeriments ecològics no compatibles amb la proximitat humana, les espècies han anat caient a mesura que avançava la urbanització i la tecnologia. Avui en dia, ja no podem gaudir de les caceres dels llops a les muntanyes prelitorals catalanes, dels boscos de garrofers de la costa central o dels ramats de cérvols a les planes litorals. Però, tot i que aparentment sembli incongruent, no fa gaire temps el nostre territori era igual o més ric que moltes de les zones naturals que ara, recloses en els llocs més remots, es mostren per la televisió.
Efectivament, actualment quedem lluny de qualsevol culpabilitat d'aquesta precedent devastació, produïda inexpugnablement per l'avanç tecnològic sumat a una nul·la gestió ambiental (o més aviat, conscienciació ambiental, el terme "gestió" és contemporani als fets). Arribats i arrossegats a aquest punt, podem obviar el passat i seguir explotant i damnificant el territori de forma egoista i austera, o bé, intentar aturar, paralitzar d'una vegada el nostre costat devastador i inconscient, i així donar una oportunitat al medi que ens envolta.

Perdut i difuminat el gruix de la biodiversitat local, encara sobreviu a les nostres pertorbacions la part més ferrenya d'aquesta. I no és precisament petita ni li manca bellesa.
Depèn de la nostra voluntat (de la societat), protegir-la, salvar-la i conèixer-la. Malgrat els esforços que comporta en un estat on: no es dóna medi natural a les escoles, on les notícies mediambientals solen portar errors, on es confon conservació amb turisme i on els interessos econòmics encara tenen més pes que la protecció del medi.

Hem de posar remei, a unes idees mediambientals que dicten que la caça de mamífers és necessària per la falta de depredadors, mentre es posen traves al retorn d'aquests. I no vacil·len en crear unes polítiques cinegètiques que semblen voler extingir la guineu dels nostres camps. Es cacen conills fora de temporada per camps malmesos, mentrestant a la guineu (la seva principal depredadora) se la caça set mesos a l'any.
A uns ideals mediambientals que concedeixen la caça del cabirol i del cérvol en un grau inexplicable, per tal d'evitar la seva mínima expansió, tot afirmant que són espècies en clar augment que s'han de controlar. En comptes d'informar que la seva expansió no és més que una conseqüència de la seva massacre durant el segle passat, quan la precària mentalitat humana els havia fet desaparèixer del territori. Afegint, a més, que la seva alimentació malmet els boscos, mentre es permet que milers de vaques desertitzin cada any les muntanyes.
A uns ideals mediambientals que aprofiten la creació de parcs naturals per lucrar-se amb el bestiar boví i, queixar-se, si algun dels escassísims depredadors hi produeix alguna baixa. Els parcs naturals són creats per la natura o per la gent i les vaques?
A uns ideals mediambientals que permeten la caça de la tórtora i la guatlla a finals d'estiu, quan infinitat d'estudis demostren que la població d'aquestes pateix un declivi accentuat.

Ens hem avesat erròniament a un govern que no té respecte pel medi i s'aprofita de la poca memòria i/o la indiferència mediambiental de la major part de la població.
Ja és l'hora de no resignar-s'hi.