Veiem sortir el sol des de l'altiplà noguerenc de Bellmunt-Almenara. Aquest estret altiplà és un dels llocs de cria més importants del sisó a Catalunya. A l'hivern, però, de sisons no n'hi ha cap (s'ajunten en grans estols i s'alimenten en regadius i perifèries). A canvi, podrem veure fàcilment dos rapinyaires vingudes del nord; l'esmerla i l'arpella pàl·lida.
Esmerla, Falco columbarius. 7-12-2015
L'esmerla és un menut falcònid que s'alimenta gairebé exclusivament de petits ocells. Tot i la seva disminuïda mida les veiem foragitant un astor i xoriguers comuns. En el món dels ocells l'agressivitat venç la grandària.
Mussols comuns, milans reials, perdius roges, centenars de passerells comuns, pardals roquers, cogullades fosques, amenitzen la visita hivernal d'aquest indret.
Al canal que travessa el secà, l'activitat dels ocells s'incrementa substancialment. S'aixequen estols de tudons ben controlats per un astor proper. El grup de gralles resident s'exposa a les primeres ullades del sol entre la boira, mentre un escamot de túrdids grans reclama des dels arbres nuus, el reclam de la griva es combina amb el de la griva cerdana. I és que tot i la suavitat d'aquesta tardor, és un bon any per les pilaris, que es deixen veure per multitud de racons del país.
Griva cerdana, Turdus pilaris. 7-12-2015
Esmorzem i fem camí cap al Clot de la Unilla. El clot, tot i no tenir l'aigua de l'hivern passat, manté nivells de fondària suficients per acollir força anàtids. Destaquen els 16 ànecs blancs, aproximadament dos centenars de coll-verds i xarxets comuns (molt mòbils), un cua-llarg, un estol de cullerots, estols de gavines vulgars, una gamba roja pintada solitària, dos territs variants adherits a fredelugues i un grupet de xivites. Les rapinyaires són ben abundants a la zona, que els ofereix menjar i aigua en abundància. Arpelles vulgars, arpelles pàl·lides, abundants milans reials i caçadors d'ocells: esmerles, un falcó pelegrí que aixeca els limícoles, un esparver vulgar, entre d'altres. Destacar també la presència de repicatalons, que no eren presents l'any passat. La seva presència es deu a el creixement de canyís en algunes zones de la llacuna, després d'anys i anys de no ser-hi.
Vaja, que al clot torna a haver-hi vida després d'assecar-se gairebé totalment a finals d'estiu. De seguir amb la sequera actual, però, enguany s'assecaria abans de l'època de cria. Esperem que plogui aviat.
Us deixo imatges del lloc més que res per donar color a l'entrada, perdoneu la qualitat.
Volades de xarxets entre els tamarius, Anas crecca. 7-12-2015
Fredeluga, Vanellus vanellus. 7-12-2015
Territ variant i xivita, Calidris alpina & Tringa ochropus. 7-12-2015
Gamba roja pintada, Tringa erythropus. 7-12-2015
Cigonya blanca, Ciconia ciconia. 7-12-2015
Falcó pelegrí, Falco peregrinus. 7-12-2015
Deixem la cuneta endorreica en direcció al sud de Lleida. No tenim clar on anar, si als secans d'Aspa, a la timoneda d'Alfès, al secà de Belianes, però acabem optant per una caminada per la zona de Mas de Melons.
Els turons i les valls ben conservades del lloc són un retrat del que havien estat part de les terres de Lleida en el passat. És un indret indòmit on les lleis de la natura encara prevalen a les de l'home. Estem acostumats a veure exemple de zones "no-modificades" als boscos pirinencs o als aiguamolls, però malauradament són gairebé inexistents les zones seques que gaudeixen de protecció. I no per falta meritòria.
A l'arribar a Mas de Matxerri semblen esperar-nos els còlits negres del lloc. Els "leucura" són els únics "Oenanthe" residents al país, aguanten tant les intenses calors estivals de la zona com els gèlids dies boirosos de l'hivern lleidatà.
Els turons i les valls ben conservades del lloc són un retrat del que havien estat part de les terres de Lleida en el passat. És un indret indòmit on les lleis de la natura encara prevalen a les de l'home. Estem acostumats a veure exemple de zones "no-modificades" als boscos pirinencs o als aiguamolls, però malauradament són gairebé inexistents les zones seques que gaudeixen de protecció. I no per falta meritòria.
A l'arribar a Mas de Matxerri semblen esperar-nos els còlits negres del lloc. Els "leucura" són els únics "Oenanthe" residents al país, aguanten tant les intenses calors estivals de la zona com els gèlids dies boirosos de l'hivern lleidatà.
Còlit negre, Oenanthe leucura. 7-12-2015
Comparació de mida amb un pinsà.
Pugem entre abundants brolles de romaní calcícoles i alguns pedregars. Terra segura de guineus (que en el passat eren per arreu i ara costen de trobar, tot i així les autoritats fomenten la seva caça indiscriminada). Al cel destaquen una parella d'àguiles daurades buscant algun conill i una àguila cuabarrada en vol baix direcció sud-est. La cuabarrada era de 1r o 2n any, consolidant el lloc com a zona de dispersió de juvenils a l'hivern.
El sòl va caient amb el brunzit dels primers cants dels cruixidells i els reclams de les cogullades fosques. Al vespre, desenes de tords comuns s'aixequen de la vegetació per desplaçar-se (entre ells alguns ala-rojos), les gralles de bec vermell s'agrupen per pernoctar al mas i els crits dels mussols comuns ressonen per les valls. Més tard, s'afegiran al concert els udols dels ducs i els lladrucs de les guineus, però llavors nosaltres ja ens trobem a l'autovia direcció a la gran ciutat.
Gralles de bec vermell al peculiar dormidor, Phyrrhocorax phyrrhocorax, 7-12-2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada