Aires migradors

A la darreria de l'agost i ja atansats al setembre, el pas post-nupcial esdevé la principal obstinació dels amants de l'ornitologia. Esfumada la temporada de cria, ara els protagonistes són aquells que vénen del nord i travessen el país fugint de les condicions meteorològiques desfavorables. La migració ve escalonada, i ja a principis d'agost apareixen alguns ocells de les espècies de naturalesa més previsora. Els migradors més primerencs (ocells de dieta estrictament insectívora i limícoles) són, paradoxalment, els que nidifiquen més al nord del continent; i és que criar al nord té avantatges i inconvenients. A l'estiu, a les zones septentrionals (d'hivern fred), hi ha una abundància d'aliment inexhaurible (insectes, preses, etc), el dia és llarg o permanent, etc. Però aquesta situació de superabundància té una durada limitada i aviat han de recular, altre cop cap el sud.
Altres espècies, en canvi, no abandonaran els seus llocs de cria fins que no els sigui necessari; en hiverns crus descendiran a latituds prou baixes, però en hiverns suaus no es mouran més d'una vintena quilòmetres.
D'aquesta manera, ara, a finals d'agost i principis de setembre, recorren el nostre cel els migradors de gran distancies, que viatgen (cada any!) de l'Àfrica meridional a l'Europa septentrional, uns 20.000km anuals.

Es podria escriure extensament sobre la migració dels ocells, però centrarem l'entrada en una qüestió que, arribada aquesta època de l'any, està a l'ordre del dia: quin es donen les condicions idònies per gaudir d'una jornada migratòria esplèndida?
Al nostre país, com s'ha dit, la migració post-nupcial s'inicia subtilment a principis d'agost i inclús a finals de juliol, però no és fins a les acaballes d'agost i setembre que arriba al seu zenit. Dins del període òptim, però. hi ha dies en què la migració es fa patent fins a la porta de casa i, per contra, dies en què per molta ímpetu que posem en gaudir-la, només aconseguim veure una silueta a l'horitzó. La clau del tema recau en les condicions atmosfèriques/meteorològiques.
Hi ha certa controvèrsia sobre quan la meteorologia incideix positivament per arrossegar una onada de migradors destacable. Les condicions propícies, a més, varien segons l'època en que ens trobem. Durant el pas de tardor, al nostre país, els vents del sud i oest resulten més aviat desfavorables per una bona entrada de migrants. Doncs, els vents de llevant (est) i els vents del nord són els millors. Els primers són especialment efectius quan el gruix dels ocells ja travessen el mediterrani oriental i les zones meridionals de l'Europa de l'est (més avançada la tardor), fent sedimentar a les nostres costes multitud d'espècies, gairebé sempre incloses algunes cites de rareses orientals. Però, ara, quan els ocells tot just comencen a desplaçar-se, no hi ha res com un vent del nord amb davallada de temperatures. La fresca abranda l'activitat migradora dels ocells i el vent els empeny favorablement.

Hem parlat dels paràmetres atmosfèrics més generals, però la inestabilització local del temps també té una incidència clara en la possibilitat d'una jornada migratòria gloriosa. Si a una disposició dels vents òptima se li suma un temps inestable a la zona on es faran les observacions; parlem sobretot de pluges (si són nocturnes millor), però també ventades fortes o inclús boires, tenim, en un principi, tots els números per omplir una bona llista.

Dit això. Com es presenta la migració la setmana que ve?

Després de forces de dies de vents del tercer quadrant, demà dilluns i sobretot dimarts, els vents giraran a nord. Dimarts, França ja es llevarà amb temperatures tardorenques i el vent del nord serà patent fins als Pirineus. Aquí, el xoc de vents produirà una àrea inestable que portarà ruixats i tempestes generals. Hipotèticament, molts ocells podrien arribar durant la matinada del propi dimarts i veure's obligats a sedimentar-se a causa del temps inestable que hi trobaran. Per tant, a partir de demà-passat mateix i durant tota la setmana hauriem de poder gaudir d'un ball de migradors primerencs. Els aligots vespers podrien passar en massa i els corriols pit-rojos veure's en més localitats de la plana. Atents també al fluxe important d'altres rapinyaires com ara les calçades, els esparvers vulgars, les arpelles, etc. Les condicions també acabaran d'arrossegar a les cigonyes (la major part de les quals ja ens ha sobrepassat) i els túrdids, la migració dels quals fins a dia d'avui no s'ha notat gaire. També podrien aparèixer els primers "Anthus" a la plana i multitud d'ocells petits, com ara les vistoses cotxes cua-roges i mastegatatxes que fins ara, tret de llocs puntuals, no s'han deixat veure en abundància.

Vents girant a nord. Dimarts a la matinada

Agafem posicions que es presenten jornades interessants!

Conservacionisme de proximitat

Són molts els avesats a pensar que la natura pura, aquella a la que cal invertir esforç per preservar i temps per admirar, es troba ben lluny de les nostres fronteres; als vasts deserts, a les sabanes on hi corra el guepard o a les fràgils denses selves equatorials. Part de la població és propensa a pensar que, aquí, no poden existir unes dinàmiques naturals tan admirables. Aquestes idees diàfanes vénen lligades a una manca d'interès i respecte pel medi natural proper força preocupant.
El medi amb el qual convivim, ha estat afaiçonat per l'home des de fa mil·lennis, però només des de fa uns segles aquest afaiçonament ha arribat a un punt crític. L'ésser humà, històricament, no ha vacil·lat en expulsar espècies animals i vegetals en tots els llocs on s'hi ha atansat. Unes per persecució directa, d'altres per tenir uns requeriments ecològics no compatibles amb la proximitat humana, les espècies han anat caient a mesura que avançava la urbanització i la tecnologia. Avui en dia, ja no podem gaudir de les caceres dels llops a les muntanyes prelitorals catalanes, dels boscos de garrofers de la costa central o dels ramats de cérvols a les planes litorals. Però, tot i que aparentment sembli incongruent, no fa gaire temps el nostre territori era igual o més ric que moltes de les zones naturals que ara, recloses en els llocs més remots, es mostren per la televisió.
Efectivament, actualment quedem lluny de qualsevol culpabilitat d'aquesta precedent devastació, produïda inexpugnablement per l'avanç tecnològic sumat a una nul·la gestió ambiental (o més aviat, conscienciació ambiental, el terme "gestió" és contemporani als fets). Arribats i arrossegats a aquest punt, podem obviar el passat i seguir explotant i damnificant el territori de forma egoista i austera, o bé, intentar aturar, paralitzar d'una vegada el nostre costat devastador i inconscient, i així donar una oportunitat al medi que ens envolta.

Perdut i difuminat el gruix de la biodiversitat local, encara sobreviu a les nostres pertorbacions la part més ferrenya d'aquesta. I no és precisament petita ni li manca bellesa.
Depèn de la nostra voluntat (de la societat), protegir-la, salvar-la i conèixer-la. Malgrat els esforços que comporta en un estat on: no es dóna medi natural a les escoles, on les notícies mediambientals solen portar errors, on es confon conservació amb turisme i on els interessos econòmics encara tenen més pes que la protecció del medi.

Hem de posar remei, a unes idees mediambientals que dicten que la caça de mamífers és necessària per la falta de depredadors, mentre es posen traves al retorn d'aquests. I no vacil·len en crear unes polítiques cinegètiques que semblen voler extingir la guineu dels nostres camps. Es cacen conills fora de temporada per camps malmesos, mentrestant a la guineu (la seva principal depredadora) se la caça set mesos a l'any.
A uns ideals mediambientals que concedeixen la caça del cabirol i del cérvol en un grau inexplicable, per tal d'evitar la seva mínima expansió, tot afirmant que són espècies en clar augment que s'han de controlar. En comptes d'informar que la seva expansió no és més que una conseqüència de la seva massacre durant el segle passat, quan la precària mentalitat humana els havia fet desaparèixer del territori. Afegint, a més, que la seva alimentació malmet els boscos, mentre es permet que milers de vaques desertitzin cada any les muntanyes.
A uns ideals mediambientals que aprofiten la creació de parcs naturals per lucrar-se amb el bestiar boví i, queixar-se, si algun dels escassísims depredadors hi produeix alguna baixa. Els parcs naturals són creats per la natura o per la gent i les vaques?
A uns ideals mediambientals que permeten la caça de la tórtora i la guatlla a finals d'estiu, quan infinitat d'estudis demostren que la població d'aquestes pateix un declivi accentuat.

Ens hem avesat erròniament a un govern que no té respecte pel medi i s'aprofita de la poca memòria i/o la indiferència mediambiental de la major part de la població.
Ja és l'hora de no resignar-s'hi.

Fotos lleidatanes

 Les joves guineus, abundants als secans, encara es mostren despreocupades davant la presència humana. Comportament que canviarà amb la tardor.

Els polls de cucut reial ja s'independitzen de les garses que els han bonament criat, però la seva dependència amb aquestes no acaba aquí. El jove, després de descobrir un nou continent i de travessar el nostre mar dues vegades, l'any vinent tornarà als seus nius. Aquest cop, però, la seva visita al niu serà més breu, malmetent la posta de les garses i efectuant la pròpia.

Mussols comuns immadurs, ara, envaeixen els secans de ponent. Gairebé tots els marges rocosos amaguen les seves mirades penetrants.

Els torlits, com els mussols comuns, són més actius durant el capvespre i nit, però també es deixen veure a ple dia. 

 Aquest milà negre fa els seus primers vols, encara amb forces dificultats. D'aquí dos mesos la seva tècnica s'haurà perfeccionat prou com per travessar la península ibèrica i part d'Àfrica.

Els aterratges encara deixen molt a desitjar.

 Els falcons mostatxuts, més tardans, encara es troben en plena feina de reproducció. Ubicant el niu en els resistents i omnipresents nius de garsa, que tenen la generosa costum de construir, cada any, un de nou.

El niu del picot garser gros

A tocar d'una petita riera, en una obaga fresca, una parella de picots garsers grossos tira endavant una nova generació.

La parella aprofita els troncs llargs i forts d'un petit bosquet de cedres, provinent d'un mas d'altres temps. El tronc ja té tres forats i és que a la espècie li agrada niar al mateix arbre any a any, sempre que la cria vagi bé. 

El silenci del lloc només és interromput pels crits de les guineus al març, pels lladrucs del cabirol a l'estiu, pels renills de les cries de senglar al juny i, com no, pels cants dels ocells durant la primavera. Cargolets, tallarols de casquet, oriols, merles, pinsans comuns i pit-rojos, són els millors cantadors de vora el niu. De fet, fixant-s'hi, tots ells es poden sentir en el vídeo que us penjaré a continuació.

El vídeo incorpora gravacions de quatre dies, tots gravats durant el mes de juny (dia 1, 15, 22 i 29). S'hi poden veure, doncs, gairebé tots els estadis de la nidificació del picot; ocells covant i pollets de diferents edats. En els canvis de dia, apareix la data a dalt a l'esquerra.. Les gravacions s'han fet amb l'ajuda d'un hide permanent, garantint la tranquil·litat dels ocells.

Si voleu, pugeu volum i qualitat per veure'l millor. No us el perdeu!

Jardinera pro-ocells (1a part): Quines plantes NO hem de plantar

Molts dels que els que gaudim amb les aus i disposem d'un jardí, desitgem que aquest sigui visitat per el major nombre d'ocells possibles, i si, a més, són d'espècies variades, més que millor. Aquest objectiu es pot assolir de diverses formes, depenent de les ganes i preferències de cadascú. Potser, la forma més coneguda i eficaç (si es fa bé) és el manteniment d'unes menjadores per ocells (veure entrades anteriors: part1 i part2), que n'atrauran a desenes a l'hivern. Però, és aquesta la manera més idònia d'atreure els ocells al jardí? Efectivament, les menjadores ens procuraran una activitat "ocellaire" excepcional durant bona part de l'any i, a més, els ajudarem a passar els mesos més durs. Però aquí quedarà la cosa. Unes menjadores segurament tindran èxit encara que estiguin situades entre dues palmeres, però aquesta no hauria de ser la idea de l'aficionat. La combinació de productes antropològics+ retalls de fauna autòctona, des del meu punt de vista, composa el jardí perfecte.
Com a conservacionista gairebé innat sóc plenament contrari als jardins artificials; als jardins amb una palmera i un vallat de passionària composant el 100% de matèria vegetal de la finca, o als jardins amb un Ligustrum lucidum, que té un potencial invasor inhòspit, regat amb herbicides al seu peu excepcionalment no cimentat. Per posar només dos exemples, ja que hi ha multitud de combinacions purament grotesques. No m'explico com algú pot trobar més atractiu un ailant que un roure o alzina, però per gustos colors...
En un moment com l'actual, en què les plantes invasores ja suposen un gran problema en bona part dels ecosistemes del país; expandint-se per zones de gran interès natural i extingint de forma local diverses espècies animals i vegetals, hem de pensar més que mai en què és el que plantem o deixem de plantar al jardí i, en si val la pena substituir aquella espècie autòctona (ja sigui herbàcia o directament un arbre o arbust) per aquella al·lòctona que fa unes determinades flors vermelles, o que no li cau la fulla a l'hivern.
D'aquesta manera i reprenent el fil; des del meu punt de vista, no val atreure ocells mitjançant l'eina que sigui (menjadora, abeurador o, inclús, caixes-niu) a un jardí artificial, intoxicat per les espècies foranes i ni amb un racó parcialment natural. Hauriem de contribuir, encara que sigui en petita part, a conservar el biòtop que hi havia abans de la nostra arribada (plantant o, senzillament, no arrencant si no cal a les espècies autòctones) i, sobretot, a no perjudicar els ambients naturals propers; evidentment no és el mateix plantar una espècie al·lòctona invasora (que, per cert, en alguns municipis s'està prohibint) que plantar-n'he una que no ho és, cosa que és perfectament lloable. Hem de pensar que les nostres accions poden repercutir de forma important sobre el medi, i que la introducció d'una espècie exòtica invasora, pot ser, encara que sembli exagerat, a mig/llarg termini molt més greu que la provocació d'un incendi important. Els efectes d'un incendi, són reparables al llarg d'uns anys, en canvi, l'expansió de la majoria d'espècies invasores és irrevocable de forma natural i, encara molt difícil, amb una actuació humana complexa, que en la major part dels casos requereix de la utilització d'un herbicida d'alt cost. I és que els planifolis mai moren que se'ls serra, cal enverinar-los o treure'ls de soca per evitar el seu rebrot.
A Catalunya, els problemes més greus els estan protagonitzant l'ailant i la robínia o falsa acàcia, el primer d'origen asiàtic i el segon originari d'Amèrica del Nord, concretament de Nova França. Aquests dos arbres no només envaeixen el nostre país si no que estan vetats gairebé mundialment i són nocius en multitud de zones del planeta. De fet, l'ailant ha estat denominat "arbre de l'infern" en algunes zones. per el seu caràcter invasiu i per ser gairebé indestructible: només es pot eliminar del tot, amb verins o amb maquinària pesada.
Que és el que ha fet que haguem de lluitar contra el caràcter invasiu d'aquestes espècies? Clarament, irresponsabilitats del passat. Per exemple, la falsa acàcia va ser introduïda ja al segle XVII a Europa, com a arbre de moda. Tot i la seva bellesa, al meu entendre, força limitada, va tenir un èxit descomunal en aquells anys, quan tots els jardins de bona classe volien alguna cosa diferent al que hi havia als boscos. Però és que, a més, gairebé tots els "enginyers de carreteres o vies públiques" sembla que també el van veure com l'arbre perfecte; introduint fileres d'aquesta espècie en gairebé totes les vies importants del país. Li podríem haver posat més fàcil? Actualment l'espècie ocupa gran part dels rius i rieres del país, a excepció del terç nord, on tot i ser present, no s'ha desmarcat tant de les poblacions gràcies a les dures condicions climàtiques hivernals.
El cas de l'ailant és força semblant. Però, en tot cas, ja tocaré el tema a fons més endavant. Ara m'agradaria posar-vos una llista de les espècies "prohibides" que pel bé del nostre medi natural i, per què no, pel bé de la salut del nostre jardí, hem de mantenir ben lluny.

Llistat d'espècies vegetals nocives pel medi i, malauradament, típiques en la jardinera moderna:

- Ailant (Alianthus altissima)
- Robínia (Robinia pseudoacacia)
- Negundo (Acer negundo)
- Atzavara (Agave americana)
- Troana (Ligustrum lucidum)
- Pi insigne (Pinus radiata)

- Figuera de moro (Opuntia ficus-indica)
- Escopeta (Phytolacca americana)
- Aràujia (Araujia sericifera)
- Passiònaria
- Heura de Virgína (Parthenocissus quinquefolia)
- Budleia (Buddleja davidii)

Mai plantar les anteriors espècies al jardí o fora d'aquest.
Pròximament (2na part) es detallaran algunes de les espècies vegetals, que de ser-hi, faran del nostre jardí un racó amb vertader potencial natural. A més, es descriuran algunes espècies claus per poder gaudir durant tot l'any d'espècies d'ocells diverses ben aprop de casa.

Les cuablanques i el fang

Durant el mes de maig i principis de juny les orenetes s'afanyen a construir, o bé reconstruir, els seus característics nius; elaborades estructures de fang. Les espècies més comunes al nostre país (Hirundo rustica i Delichon urbicum) els construiran majoritàriament en zones humanitzades. La vulgar ho farà en masos i granges, la cuablanca, en canvi, en edificis dins de pobles i ciutats petites.

Per tant, l'oreneta cuablanca és la espècie més "urbanita", instaurant els seus nius en balcons i finestres. Això sempre que els propietaris ho permetin i no els destrueixin, fet que malauradament és molt habitual. Encara més greu és quan l'ajuntament dicta l'eliminació de petites colònies en edificis d'interès cultural per causes higièniques, demostrant la incultura de la institució. La brutícia que puguin crear aquests ocells és ínfima i té fàcils solucions, que no han passar per impedir la seva reproducció.

Curiositat: Paradoxalment, així com l'oreneta vulgar cria estrictament prop de l'home (tot i sempre fer-ho en zones rurals), l'oreneta cuablanca (amb hàbits, en general, més urbans) també compta amb algunes poblacions deshumanitzades; niant en penya-segats, coves, preses, etc, lluny de poblacions humanes. De tota manera, avui en dia, la majoria dels individus nidifiquen en pobles i ciutats.

Dijous passat (dia 28-5), una cinquantena de cuablanques anaven i venien d'Hostalric amb l'objectiu d'explotar un petit toll fangós. Aquest any, per causes meteorològiques, el fang és car de trobar. Per tant, allà on n'hi ha en bones condicions, s'hi pot arribar a acumular gran part de la població local  d'urbicums per tal de recollir-lo.

Oreneta cuablanca (Delichon urbicum)

Oreneta cuablanca (Delichon urbicum)

Oreneta cuablanca (Delichon urbicum)

Oreneta cuablanca (Delichon urbicum)

Vídeo de l'activitat al toll:

I recordeu, si veieu nius o teniu la sort de tenir-ne prop de casa, no els elimineu. Les orenetes tenen molts més "pros" que "contres".

Altre cop a Lleida

Tot i que farà un mes vaig visitar les terres de Lleida (amb entrada al bloc), ahir tenia el dia lliure i les ganes de repetir em van poder. A les 5:00h sortia de Barcelona havent dormit poc més de tres hores.
Arribo a les 6:30h al secà dels Plans de Sió. Decideixo dedicar les hores màgiques (franja horària que pels bojos dels ocells, va de 6h a 8h a l'estiu) a aquesta zona tot i no conèixer-la gaire bé.
La fresca (a Barcelona ja no baixem dels 15ºC!) i la son eren patents; no sé quants possibles hortensis van escapar fugaçment dels prismàtics. Als voltants del secà destacaven abundants parelles de tórtores amb comportament nupcial i altres ocells propis dels mosaics rurals de la Catalunya central. Les bosquines d'alzines fragmentades per camps de secà són l'ambient idoni per les tórtores, però també per altres ocells d'interès com ara el capsigrany i el tallarol emmascarat. També s'hi pot veure l'hortolà, però els territoris de cria d'aquest queden uns quilòmetres més amunt, a partir d'Ossó de Sió. Si al secà pròpiament dit, la calàndria, amb el permís de les cogullades, és la reina dels alàudids, en aquests ambients de mosaic l'alosa vulgar i la cotoliu l'hi treuen la corona. Curiosament, l'alosa no cria (o ho fa molt esporàdicament) en els cultius extensius, però si en aquests tipus d'ambients. Jo anava passant contínuament de secà a "mosaic" i el canvi de calàndria a alosa i de alosa a calàndria era continu.

Calàndria (Melanocorypha calandra)

El zel del sisó ja minva, i tot i que encara efectua el seu espetec, ja no es deixa veure amb tanta freqüència. Vaja, que zero fotos del Tetrax. A canvi, els torlits ara es deixen veure més que en anteriors setmanes, ben ocupats amb les seves cries. El mateix passa amb els mussols comuns, els quals a mesura que avança la temporada de cria també es deixen veure de forma més constant. La femella i els nou-vinguts ja sobrepassen l'aforament de la casa/cavitat, i doncs, els mascles han de passar el migdia a ple sol.

Mussol comú (Athene noctua)

L'estrella del lloc, però, fou l'ocell estrella del moment a Catalunya i el protagonista de l'entrada anterior: el vespertinus. La "cama-rojada" també s'ha deixat sentir a la terres de Lleida. És més, en realitat, les terres de ponent han estat i són el nucli d'aquesta "invasió" falconera, amb diversos grups molt nombrosos repartits, sobretot, pels secans.

Jo en compto un mínim de quaranta pels plans de Sió i, més tard, en veuré un trentena prop de Bellmunt. Quan els localitzo per primer cop estan gairebé tots caçant en un petit altiplà, però al pujar el sol es reparteixen en petits grups per descansar. S'aturen en camps ja segats o, preferentment, en ametllers totalment o parcialment secs.

Falcó cama-roig (Falco vespertinus)

Falcó cama-roig (Falco vespertinus)

Falcó cama-roig (Falco vespertinus)

Uns xoriguers petits caçaven juntament amb uns vespertinus, inclús aturant-se als mateixos ametllers morts. De fet, els individus d'una espècie atreien a l'altre, tractant-se probablement d'un grup migrador conjunt.
A les 11:45h el sol començava a picar fort i el cel es buidava a marxes forçades. A partir de llavors, la vida es concentrava al terra, on els llangardaixos ocel·lats (ben abundants a la zona) corretejaven marcant territori i els ortòpters començaven la seva monòtona orquestra. Vaig marxar, doncs, cap al clot de la Unilla, que encara aguanta "inundat" tot i la primavera extremadament seca i calorosa.

Ja al clot, la calor apretava considerablement. En tan sols un mes, el 60% de la superfície inundada ja s'ha convertit en fangueig, fent perillar les pollades de fotja i coll-verd més tardanes. De tota manera, els coll-verds que han decidit criar al lloc sembla que se'ls hi ha donat molt bé: la majoria de femelles nidificants tenen de deu a quinze cries, algunes ja amb polls de mida molt gran. Moltes fotges també tenen cries grans, però d'altres van més retrasades: una parella ha quedat ben exposada, incubant en un niu ben visible que ha quedat envoltat de fang, com a conseqüència de la ràpida retirada de l'aigua. La pobra parella defensa com pot els seus ous dels gavians i rialleres.
Precisament, les gavines vulgars sembla que també s'han decidit a criar. Es compten unes quaranta, la majoria emparellades i territorials. A més, s'observen còpules i mínim dos nius. I és que aquesta espècie requereix i prefereix zones amb predominància de fangueig. Ja veurem, però, com tiren endavant. En contra, els cames-llargues, els quals fa un mes semblava que havien de criar en massa, han disminuint de forma evident. No hi ha rastre de nius ni pollets d'aquests, tot i que es segueixen observant còpules.

Apart dels nidificants, la migració encara manté al clot ben interessant. Els limícoles han disminuït en comparació amb la darrera visita, però per contra, els Charadrius han augmentat els seus individus i la seva diversitat. Es comptabilitzen fins a un centenar de corriols grossos, pocs corriols petits i un corriol camanegre.

Corriol camanegre (Charadrius alexandrinus)

Encara presents gambes verdes, gambes roges vulgars, pigres grisos i territs menuts, però en menor nombre. Com a novetat, destaca un bon grup de becplaners (8) que passen el migdia dormitant a la zona central del clot.

Becplaner (Platalea leucorodia)

Corriol gros (Charadrius hiaticula) i pigre gris (Pluvialis squatarola)

Destaquen també els ànecs blancs, que contraris a marxar mantenen un bon nombre (5), amb una parella consolidada. Si hagués plogut hi hauria possibilitats de cria. També destacar la presència de quatre xarrasclets, que porten forces setmanes al lloc.

Ànec blanc (Tadorna tadorna)

Un vídeo d'alguns dels limícoles presents al lloc, amb el corriol camanegre com a protagonista:

Al clot se'm va fer tard (17:40h) i vaig decidir que la millor opció era seguir pels secans més septentrionals i deixar els secans del sud de Lleida per un altre dia. Doncs, vaig posar rumb al secà de Bellmunt-Almenara amb l'esperança de trobar algun mascle de sisó que es posés "a tir" sense massa dedicació (no va ser possible). La tarda en aquest secà de la Noguera porta dos noms: torlit i esparver cendrós. Aquestes dues espècies es deixen veure amb més nombre a la tarda que al matí, sobretot el torlit.
No m'hi vaig matar gaire, però van sortir forces marcenques, dues àguiles calçades, mínim cinc esparvers cendrosos, una dotzena de torlits, sisons, falcó mostatxut, molts gaigs blaus, uns xoriguer petits, xixelles, entre d'altres. I com no podia ser d'altre manera, alguns grups de falcons cama-rojos que semblaven decidits a pernoctar en camps segats.

Falcó cama-roig (Falco vespertinus)

Fixant els ulls al vol dels cendrosos, una femella destacava per tenir alguna cosa a les ales. Tenia una marca alar. Vaig seguir-la, mirant de fer-n'he la lectura, tenint la sort que no va trigar en aturar-se sobre un vallat. 

Esparver cendrós (Circus pygargus) amb marca alar (PK).

L'exemplar va ser marcat el 17 de juliol de 2014 al sud d'Alemanya (Bergtheim), informació facilitada pel coordinador del projecte. L'exemplar, doncs, es troba en plena migració cap al seu país d'origen.

El sol s'amagava entre els núvols, el gemec dels torlits s'expandia pels camps i les guineus deixaven els seus caus. Fins la pròxima.