Tórtores

Fa aproximadament dues setmanes varen retornar les tórtores (Streptopelia turtur), el colúmbid més petit i interessant del nostre país.

Tórtora (Streptopelia turtur). Pla de la Riera d'Arbúcies, 6-5-2015.

Contràriament a la tórtora turca, que ara tots coneixem però que fa trenta anys era una raresa, viu en ambients poc o gens urbanitzats amb una clara preferència per els entorns rurals amb clapes d'arbres abundants. És visiblement més petita, notòriament més desconfiada i té un plomatge fàcilment diferenciable. La seva veu, que difereix molt de la de la turca, resulta inconfusible un cop apresa. Si sabem d'un lloc on hi sigui present, només caldrà restar en silenci per sentir-les; els mascles marquen territori durant tota la primavera i part de l'estiu. Com la major part dels colúmbids, sol efectuar dos postes a l'any de 1-2 ous cada una.
És l'únic colúmbid trans-saharià que tenim a Catalunya. Hiverna al sud del Sàhara, retornant tard al país (entre finals d'abril i principis de maig) i tornant a marxar al setembre.

Tórtora (Streptopelia turtur). Pla de la Riera d'Arbúcies, 6-5-2015.

La forta dependència que presenta l'espècie amb el sector agrícola, la competència amb el territori amb la tórtora turca i la caça (mitja veda), són les claus de la seva regressió. Regressió que ha arribat a nivells força extrems a Europa (un 65%).
Analitzem les causes:

- Competència amb la tórtora turca: La tórtora turca és un exemple clar de com una espècie pot expandir-se amb èxit de forma natural. Una mica d'història: La tórtora turca, originària de l'Àsia més meridional, va començar la seva expansió cap a la resta del continent asiàtic abans del segle XVI. Però no va ser fins a finals del segle XX que no va arribar a Catalunya, les primeres citacions de l'espècie foren a zones litorals urbanitzades. L'espècie va arribar sent essencialment urbana, per posteriorment conquerir els ambients rurals i perifèrics. A la dècada dels setanta encara presentava una població escassa i irrellevant, no serà fins als vuitanta que se la considerarà reproductora. Dels vuitanta fins avui la seva població no ha fet més que créixer.
La nou-vinguda no sembla haver fet masses estralls en les poblacions d'ocells autòctones, tret de dues excepcions: principalment la tórtora (la protagonista de l'entrada) i secundàriament el tudó. La competència amb el tudó, de moment, només es dóna a les urbanitzacions i en alguns terrenys agrícoles, i no sembla ser molt agressiva. Amb la tórtora el tema canvia. Curiosament, les dues espècies no són capaces de coexistir en el mateix lloc; on hi ha turca no n'hi ha comuna. No s'ha estudiat gaire aquesta relació altament negativa entre les dues espècies, però resulta clara la seva impossible coexistència. Per tant, durant els propers anys, si la turca acabés d'expandir-se pels territoris rurals, la població de turtur podria perillar de forma preocupant. Tot  i que la hipòtesis més viable és que les dues espècies tinguin requeriments ecològics oposats i, per tant, mai arribin a compartir territori (tret de casos puntuals).

- Dependència amb el sector agrícola: La tórtora habita principalment en ambients rurals amb una urbanització escassa. Al nostre país, els camps de secà intercalats amb bosquines i, inclús, amb plantacions fusteres o rieres, són el medi natural de l'espècie. Per tant, diem que està totalment lligada a l'activitat agrícola. Aquesta dependència la fa altament vulnerable a tots els canvis que pugui sofrir aquest medi.
I com tots sabem, l'agricultura ha canviat molt en els "darrers" anys: mecanització del camp, ús de pesticides i herbicides, augment de la freqüentació humana, etc.

- Caça:
Si la caça en general ja és de per si qüestionable, la caça d'ocells és intolerable (no n'hi ha cap excusa possible). Però és que si la caça d'ocells és intolerable, la mitja veda s'emporta "la palma". La tórtora, com he dit abans, és una au migradora. Abandona els seus llocs de cria (Europa) al setembre per hivernar a Africa. Com la guatlla, també en regressió forta, aquestes costums la salvarien de la caça menor convencional, que té el seu inici a finals d'octubre. Doncs no, els caçadors s'ho han fet per crear la mitja veda; període hàbil de caça que té lloc entre la segona quinzena d'agost i principis de setembre i que consisteix en disparar tot colúmbid, entre d'altres espècies cinegètiques que passi pel cel. Aquesta pràctica nefasta coincideix en molts casos en el moment que la tórtora està alimentant encara la seva segona niuada, obligant a aquesta a abandonar-la o deixant els polls dependents sense progenitors. El fet curiós del tema, és que la mitja veda afecta amb més grau a les poblacions centre-europees que a les més meridionals, ja que coincideix plenament amb la migració de les primeres. Vaja, que els honorables caçadors espanyols i francesos es carreguen a la població local i a la resta de la població europea.
Fins quan haurem d'esperar per protegir la tórtora i la guatlla? Fins quan haurem d'esperar per treure'ns de sobre la mitja veda?

S'han presentat les tres principals problemàtiques que dificulten la conservació de la tórtora i, any a any, fan decréixer la seva població a nivell europeu. Però superats aquests "handicaps": havent criat en camps mecanitzats, havent seleccionat un lloc de cria lluny de tórtores turques, havent esquivat els trets estivals, havent volat fins a l'África i havent tornat, a la tórtora encara li espera un perill, el seu únic perill ancestral: l'inesquivable falcó peregrí:

Falcó pelegrí (Falco peregrinus) desplomant una tórtora (Streptopelia turtur) recent caçada. Pla de la Riera d'Arbúcies, 6-5-2015.

Bé, per donar un toc positiu a l'entrada, acabar dient que al "local patch", apart de la víctima del pelegrí, la població de tórtores sembla que segueix estable, amb un mínim de tres mascles cantant aquest matí.