A les planes del Baix Empordà

A l'hivern, els poc coneguts aiguamolls del Baix Empordà i les planes que els envolten (on sovint es conrea arròs) s'omplen d'ocells del centre i nord d'Europa, que troben, a les zones inundades, aliment i refugi per assentar-se uns dies o, inclús, passar-hi tot l'hivern.
Visitar els arrossars, els petits aiguamolls, les platges i els secans d'aquesta zona, és una gran opció si volem gaudir d'una jornada ornitològica completa.

El Ter Vell, zona pantanosa conquerida en gran part pel canyís, és un magnífic exemple d'aiguamoll litoral. Es tracta d'un curs abandonat del Ter que de fa anys ha gaudit d'una estable protecció. Tot i estar completament delimitat per l'Estartit (nord) i els Griells (sud), a l'hivern acull a força anàtids i, de forma cada cop més regular, a alguns bitons. Però l'estrella de l'últim mes, no són els bitons (que també es veuen amb facilitat), sinó un exemplar de calàbria petita, que es pot veure a plaer des de l'observatori habilitat.
També destacar que, si tenim paciència i una mica de sort, aquest lloc és idoni per localitzar alguns dels interessants fringíl·lids de canyís, com ara la boscarla mostatxuda o el teixidor.

Calàbria petita, Gavia stellata. Ter Vell, 19-12-2014

Calàbria petita, Gavia stellata. Ter Vell, 19-12-2014

Calàbria petita, Gavia stellata. Ter vell, 19-12-2014

La plana arrossaire de Pals també és de visita obligada. Els camps inundats, ja de per si bells, són replets d'ocells que van i vénen. Les gavines vulgars i les fredelugues són els més abundants durant els mesos freds, però són moltes les espècies que hi són presents.

Durant els últims anys, la presència de grues ha anat en augment i, actualment, no és difícil veure'n algun grup reposant a les zones més tranquil·les.

Els racons d'interès abunden en aquestes planes costeres; els aiguamolls de pals, els arrossars de Bellcaire, les dunes litorals, els salicornars de la Pletera, etc.

Nosaltres, per últim, destacarem la zona agrícola de Palau-Sator. Aquí trobem alguns camps inundables de caràcter temporal i un estany permanent; l'estany de Boada. Aquestes zones són freqüentades, en època hivernal, per les grues, les daurades grosses, força espècies de limícoles i alguns rapinyaires com ara l'arpella pàl·lida o el milà reial.

Grues, Grus grus. Camps de Palau-Sator, 19-12-2014

Arpella pàl·lida, Circus cyaneus. Antic estany de Pals, 19-12-2014

Fredeluga, Vanellus vanellus. Antic estany de Pals, 19-12-2014

Cigonyes negres al sud de Lleida

Avui, dia 5-12-2014, he fet una visita als amplis horitzons de les terres de Lleida, lloc ideal per deixar enrere les preocupacions del dia a dia i deixar-se emportar per les sensacions.
El secans de ponent, bullents de vida de gran varietat a la primavera, a l'hivern semblen endormiscats. Tot i així els grans grups de fringíl·lids vinguts del nord adornen els sembrats, i aquests atrauen a rapinyaires de totes mides que també poden arribar a resultar abundants.

Si en època de freds, volem buscar l'esmerla, l'arpella pàl·lida, el sisó, la ganga, la mallerenga de bigotis o inclús la xurra, no hi ha millor lloc dins l'àmbit català que la plana de Lleida. Si no tenim cap objectiu i simplement volem gaudir de les grans concentracions d'ocells més comuns, aquest també és el lloc indicat. Això si, si us aventureu a anar-hi sols prepareu-vos per experimentar una sensació de solitud si més no interessant; als secans amb prou feines veureu algun pagès enfeinat.

Per aquestes terres hi ha una sèrie de zones de referència ornitològica que mai defrauden i mereixen ser visitades, principalment són: els secans de Belianes-Prexiana, la reserva de Mas de Melons, la timoneda d'Alfès, els secans del sud del Segrià, els secans de Balaguer, els secans de Bellmunt-Almenara, els Plans de la Unilla, els Plans de Sió i ja més lluny, el secà de la Granja d'Escarp. A més de tres zones humides de gran renom: els estanys d'Ivars i Vila-sana, l'embassament d'Utxesa i el Clot de la Unilla, aquest últim de caràcter temporal.
Si de cas, per si us animeu, més endavant (en posteriors entrades), faré un resum de que s'hi pot trobar a cadascun d'ells i comentaré els itineraris més recomanables.

Avui l'aire gèlid trencava el silenci. El fred reunia en grans grups als ocells que pasturaven els camps buscant de forma insistent el sustent necessari. Aquests eren observats de ben aprop per l'esmerla i l'astor, sempre esperant el moment clau. M'ha sorprès localitzar un estol de més d'un miler de pardals roquers, una xifra molt destacable per l'espècie. Alguns sisons, l'abundància de milans reials, els gran estols de fredelugues, entre d'altres, han estat també protagonistes de la jornada.
Però el motiu de l'entrada estava lluny de la puresa i el silenci que caracteritza la zona. Al lloc probablement més sorollós, brut, lleig i pestilent en quilòmetres és on s'acumulen més ocells també en quilòmetres. Milers d'estornells, centenars de cigonyes blanques, gralles, esplugabous, gavians argentats, gavines vulgar, coloms roquers, desenes de bernats, milans reials, gavians foscos i gralles de bec vermell comparteixen força pacíficament un petit espai: l'abocador de Montoliu.
I és clar, aquest rebombori d'anades i vingudes, de baralles i crits, no passa inadvertit per cap ser viu amb vista, oida o olfacte. Aquí i, per fi, entra en joc la protagonista de l'entrada: la cigonya negra. Fins a dues Ciconia nigra s'han localitzat avui a l'abocador atretes per l'aliment fàcil i, sobretot, per la gran abundància de les seves congèneres.
La cigonya negra cria a l'Europa occidental en dues zones totalment diferenciades: hi ha una petita població al centre-sud de la península Ibèrica on cria en penya-segats i grans alzines, però el gruix de la població ho fa en els boscos humits del centre-nord d'Europa. Algunes d'elles, durant el pas migratori, travessen Catalunya inclús arribant a aturar-se. Les aturades de l'espècie al Segrià durant els pas post-nupcial és un fet regular tot i ser escàs, la hivernada ja és un altre tema. Hi ha casos comptats d'hivernada a Catalunya, a la plana de Lleida es documenta el primer cas al 2006, precisament a l'abocador de Montoliu.
Tornant a l'abocador, com deia, s'han localitzat dos exemplars. Una d'elles ja té història al darrere. El desembre de l'any passat es localitzava un exemplar aïllat de 1r any amb una deformació al bec, que potser conscient de no poder seguir el pas dels de la seva espècie, va decidir provar sort en aquell lloc desconegut que atreia a tantíssims ocells. Contra tot pronòstic va superar tot l'hivern a l'abocador i ja a l'abril, va posar rumb cap al lloc que l'havia vist néixer (qui sap, potser els boscos boreals lituans). Doncs aquesta tardor-hivern torna ser en aquest abocador català, ja en plomatge adult i disposada a passar un hivern de luxe entre l'abundant menjar de les escombraries.
L'altre exemplar, també adult, s'ha vist fent cercles damunt de l'abocador sense arribar a baixar. Aquest comportament és el més comú de l'espècie: tot i la incitació que provoca veure a centenars de cigonyes concentrades en un punt, les costums tímides de l'espècie solen avortar l'aturada. Clar, que quan l'aturada és la diferència entre la vida i la mort, la cosa canvia.

Cites de Ciconia nigra a Catalunya de desembre a febrer, amb els nous mapes (molt millors) del web. Font: ornitho.cat

L'exemplar que no arribà a aturar-se.

Així que si teniu ganes de veure la cigonya negra, encara que sigui entre plàstics i amb el buff tapant els orificis nasals, ho teniu ben fàcil. Val a dir que aquest abocador és un espectacle digne de veure i, a més, està (malauradament) dins d'una zona realment interessant.