dissabte, 21 de febrer de 2015

Borroners i ala-rojos ben aprop de casa

Dijous, dia 19-2-2015, vaig decidir fer una passejada matinal per la Tordera, en un tram que està a tocar de les Llobateres on ja feia temps que no m'hi passava. Les Llobateres són uns aiguamolls que es van recuperar ja fa uns anys (al 2007) però que no acaben d'engegar. La seva extrema proximitat amb l'AP-7 i la seva mala gestió en alguns aspectes impedeixen el seu desenvolupament. He vist en primera persona caçadors disparant-hi, tot i estar indicadament prohibit. Això sumat a l'absència de nivells d'aigua baixos (fangueig) fan que les espècies observables siguin bastant limitades.

La blancor era imponent, el riu fumejava, els -2ºC humits calaven bé. A les Llobateres anaven reunint-se diverses parelles de coll-verds que s'escalfaven a les zones assolellades tot fent tímids balls nupcials, el rascló donava la seva nota característica entre el canyís de la part nord i els corb-marins grossos arribaven per aturar-se en els seus arbres diaris. Tot normal.
Deixant enrere l'estany i a contra-corrent del riu, veiem que part la llera encara es presenta ben conservada, tot i els atacs consecutius que ha patit durant l'última dècada. Aquí queden pollancres i àlbers de gran dimensió, que ara han de protagonitzar una nova lluita pel territori (aparentment perduda) contra els invasius ailants i acàcies que, en aquest tram, ja han monopolitzat la llera esquerra. L'erradicació d'aquestes espècies als rius i rieres del baix Montseny és ben urgent.

Els túrdids, avui, destaquen per la seva abundància, però majoritàriament el seu reclam de contacte no s'assimila al que sento gairebé a diari. I és que per cada tord comú que compto hi ha dos tords ala-rojos! No és un ocell massa rar a la zona i dedicant-hi temps es pot veure gairebé durant tot l'hivern. Això si, veure'n grups de més d'una trentena ja és un altre cosa. S'aixecaven exemplars a gairebé cada passa. Tenint en compte que només vaig récorrer 0,5km, l'estimació d'exemplars presents a la zona ha de ser ben destacable.
Es tracte de grups migradors que ara ja van pujant cap a les zones de cria "sin prisa pero sin pausa", els queda una quilometrada! La llera del Tordera, malauradament és una zona de risc durant els mesos de caça menor: un caçador per quilòmetre; eliminant gairebé tot rastre d'espècies cinegètiques. Però a partir del febrer, quan aquests honorables senyors s'han de quedar al bar, el riu es torna a omplir de túrdids i ànecs.

Tord ala-roig, Turdus iliacus. Riu Tordera
Tord ala-roig, Turdus iliacus. Riu Tordera
Resseguint aquest curs mig-baix del riu es veuen força fàcilment les tres espècies de picots presents a les zones baixes del país: el picot garser petit, el picot garser gros i el picot verd. Sent el més abundant el picot garser petit. Aquest picot de mida de mallerenga carbonera va tenir, aquí, el nucli inicial d'expansió per l'àmbit català. Posteriorment s'ha anat fent comú per arreu. Els informes sobre l'expansió de l'espècie que es poden trobar per internet emfatitzen, que varen ser les abundants plantacions de pollancres de la zona les que van permetre/incitar l'expansió d'aquest petit ocell. Jo us puc dir que la seva presència en aquestes és més aviat escassa i que nidifiquen i s'alimenten (vaja, fan vida) principalment en arbres madurs autòctons propers a la llera. Si bé és cert, que s'han arribat a localitzar nius en plantacions, la població es concentra fora d'aquestes, per tan són les parelles "més febles" (amb menys domini del territori) les que fan els seus nius en plantacions fusteres.
Doncs bé, si voleu veure el picot garser petit aquí és un lloc idoni i no us serà difícil localitzar algun niu en algun arbre inaccessible. Dijous, en tant sols una hora en vaig localitzar mínim tres i un reclamava i tamborinejava amb ganes.

Però la sorpresa del dia encara estava al caure. Intentant fer alguna foto decent a algun tord ala-roig, mig amagat entre unes arrels d'un gran pollancre tombat per la riuada de la plujosa tardor d'enguany, vaig sentir una veu característica: la inconfusible veu tènue del pinsà borroner. He de repassar els reclams ressonà en el meu cap, mostrant-me encara escèptic a la presència del Pyrrhula en aquest tram del riu. Me n'oblido observant com un picot garser petit ressegueix un tronc de pollancre a pocs metres del meu cap, però ràpidament el reclam suau torna a aparèixer, aquest cop ben aprop. I si, allà mateix, just a l'altre banda del riu un pinsà borroner mascle s'alimenta de les llavors d'un freixe d'edat mitjana. I no, no acaba aquí, en dos minuts apareix la seva parella, que encara amb colors menys cridaners, és tota una bellesa.
Els dos exemplars es passen una llarga estona pelant llavors tot i veure'm perfectament, i inclús la femella se'm acosta a tant sols 1m per baixar a beure aigua.

La presència de pinsans borroners a la zona és excepcional. Se'n sap d'una petita població a la fagedes de la vessant nord del Montnegre i, evidentment, les cites al Montseny són abundants. La seva presència, però, està estrictament lligada (almenys a la zona) amb l'aparició de boscos caducifolis ombrívols. Doncs, s'ha de pujar prou amunt per poder-los observar. Aquesta parella potser deu haver baixat amb les neus de fa més d'una setmana.

Pinsà borroner, Pyhrrula pyhrrula. Riu Tordera
Pinsà borroner, Pyrrhula Pyrrhula. Riu tordera

Per acabar us deixo una humil gravació del mascle alimentant-se de les llavors del freixe (perdoneu el pols). Si pugeu el volum podreu sentir clarament el reclam del proper picot garser petit i el cant estrident del rossinyol bord, tot entre la remor del Tordera:

Cap comentari:

Publica un comentari