divendres, 26 de juny de 2015

Jardinera pro-ocells (1a part): Quines plantes NO hem de plantar

Molts dels que els que gaudim amb les aus i disposem d'un jardí, desitgem que aquest sigui visitat per el major nombre d'ocells possibles, i si, a més, són d'espècies variades, més que millor. Aquest objectiu es pot assolir de diverses formes, depenent de les ganes i preferències de cadascú. Potser, la forma més coneguda i eficaç (si es fa bé) és el manteniment d'unes menjadores per ocells (veure entrades anteriors: part1 i part2), que n'atrauran a desenes a l'hivern. Però, és aquesta la manera més idònia d'atreure els ocells al jardí? Efectivament, les menjadores ens procuraran una activitat "ocellaire" excepcional durant bona part de l'any i, a més, els ajudarem a passar els mesos més durs. Però aquí quedarà la cosa. Unes menjadores segurament tindran èxit encara que estiguin situades entre dues palmeres, però aquesta no hauria de ser la idea de l'aficionat. La combinació de productes antropològics+ retalls de fauna autòctona, des del meu punt de vista, composa el jardí perfecte.
Com a conservacionista gairebé innat sóc plenament contrari als jardins artificials; als jardins amb una palmera i un vallat de passionària composant el 100% de matèria vegetal de la finca, o als jardins amb un Ligustrum lucidum, que té un potencial invasor inhòspit, regat amb herbicides al seu peu excepcionalment no cimentat. Per posar només dos exemples, ja que hi ha multitud de combinacions purament grotesques. No m'explico com algú pot trobar més atractiu un ailant que un roure o alzina, però per gustos colors...
En un moment com l'actual, en què les plantes invasores ja suposen un gran problema en bona part dels ecosistemes del país; expandint-se per zones de gran interès natural i extingint de forma local diverses espècies animals i vegetals, hem de pensar més que mai en què és el que plantem o deixem de plantar al jardí i, en si val la pena substituir aquella espècie autòctona (ja sigui herbàcia o directament un arbre o arbust) per aquella al·lòctona que fa unes determinades flors vermelles, o que no li cau la fulla a l'hivern.
D'aquesta manera i reprenent el fil; des del meu punt de vista, no val atreure ocells mitjançant l'eina que sigui (menjadora, abeurador o, inclús, caixes-niu) a un jardí artificial, intoxicat per les espècies foranes i ni amb un racó parcialment natural. Hauriem de contribuir, encara que sigui en petita part, a conservar el biòtop que hi havia abans de la nostra arribada (plantant o, senzillament, no arrencant si no cal a les espècies autòctones) i, sobretot, a no perjudicar els ambients naturals propers; evidentment no és el mateix plantar una espècie al·lòctona invasora (que, per cert, en alguns municipis s'està prohibint) que plantar-n'he una que no ho és, cosa que és perfectament lloable. Hem de pensar que les nostres accions poden repercutir de forma important sobre el medi, i que la introducció d'una espècie exòtica invasora, pot ser, encara que sembli exagerat, a mig/llarg termini molt més greu que la provocació d'un incendi important. Els efectes d'un incendi, són reparables al llarg d'uns anys, en canvi, l'expansió de la majoria d'espècies invasores és irrevocable de forma natural i, encara molt difícil, amb una actuació humana complexa, que en la major part dels casos requereix de la utilització d'un herbicida d'alt cost. I és que els planifolis mai moren que se'ls serra, cal enverinar-los o treure'ls de soca per evitar el seu rebrot.
A Catalunya, els problemes més greus els estan protagonitzant l'ailant i la robínia o falsa acàcia, el primer d'origen asiàtic i el segon originari d'Amèrica del Nord, concretament de Nova França. Aquests dos arbres no només envaeixen el nostre país si no que estan vetats gairebé mundialment i són nocius en multitud de zones del planeta. De fet, l'ailant ha estat denominat "arbre de l'infern" en algunes zones. per el seu caràcter invasiu i per ser gairebé indestructible: només es pot eliminar del tot, amb verins o amb maquinària pesada.
Que és el que ha fet que haguem de lluitar contra el caràcter invasiu d'aquestes espècies? Clarament, irresponsabilitats del passat. Per exemple, la falsa acàcia va ser introduïda ja al segle XVII a Europa, com a arbre de moda. Tot i la seva bellesa, al meu entendre, força limitada, va tenir un èxit descomunal en aquells anys, quan tots els jardins de bona classe volien alguna cosa diferent al que hi havia als boscos. Però és que, a més, gairebé tots els "enginyers de carreteres o vies públiques" sembla que també el van veure com l'arbre perfecte; introduint fileres d'aquesta espècie en gairebé totes les vies importants del país. Li podríem haver posat més fàcil? Actualment l'espècie ocupa gran part dels rius i rieres del país, a excepció del terç nord, on tot i ser present, no s'ha desmarcat tant de les poblacions gràcies a les dures condicions climàtiques hivernals.
El cas de l'ailant és força semblant. Però, en tot cas, ja tocaré el tema a fons més endavant. Ara m'agradaria posar-vos una llista de les espècies "prohibides" que pel bé del nostre medi natural i, per què no, pel bé de la salut del nostre jardí, hem de mantenir ben lluny.

Llistat d'espècies vegetals nocives pel medi i, malauradament, típiques en la jardinera moderna:

- Ailant (Alianthus altissima)
- Robínia (Robinia pseudoacacia)
- Negundo (Acer negundo)
- Atzavara (Agave americana)
- Troana (Ligustrum lucidum)
- Pi insigne (Pinus radiata)

- Figuera de moro (Opuntia ficus-indica)
- Escopeta (Phytolacca americana)
- Aràujia (Araujia sericifera)
- Passiònaria
- Heura de Virgína (Parthenocissus quinquefolia)
- Budleia (Buddleja davidii)

Mai plantar les anteriors espècies al jardí o fora d'aquest.
Pròximament (2na part) es detallaran algunes de les espècies vegetals, que de ser-hi, faran del nostre jardí un racó amb vertader potencial natural. A més, es descriuran algunes espècies claus per poder gaudir durant tot l'any d'espècies d'ocells diverses ben aprop de casa.

Cap comentari:

Publica un comentari