Predicció ornitològica/meteorològica per els pròxims dies

Ornitologia i meteorologia són dos conceptes íntimament lligats. La meteorologia regna en tot allò que farà l'ocell. Diem llavors que el fred i les condicions meteorològiques desfavorables tenen incidència directa sobre el comportament de les aus.

La temperatura és la variable que més importància rep. El fred provocarà desplaçaments llargs (milers de km) i curts (baixar d'altitud, per exemple) a la recerca de llocs més càlids, però no només això. El fred també es traduirà en comportaments més confiats, en formació de grups per cercar menjar de forma més efectiva i protegir-se de forma molt més eficient, en la suspensió d'alguns cants, etc.
Les precipitacions i els vents també són variables clau. Aquestes dues, però, agafen realment importància en els moviments migratoris. Les borrasques faran patir de valent als ocells en migració; eliminant-ne molts exemplars i cansant i arrossegant als supervivents. Però el vent també pot ser una variable favorable. Els ocells aprofitaran el vent a favor per desplaçar-se amb molta més rapidesa i posposaran el viatge en cas de que aquest vagi en contra.

Que ens espera durant els pròxims dies?

La previsió meteorològica indica l'aparició d'un temporal de xaloc/llevant de primera categoria de divendres a diumenge. Aquests temporals típics de la tardor de la mediterrània occidental, tenen una incidència molt important en els moviments dels ocells.
La pluja persistent fa baixar els ocells de les muntanyes, tornant-se molt més accessibles. Però la conseqüència més atractiva és el que ve del mar. Els vents de llevant arrosseguen a les nostres costes multitud d'ocells, que normalment seguirien una ruta migratòria molt més oriental. Si això passa en els dies claus de migració: sobretot a finals de setembre i a principis de maig, la citació de rareses està assegurada. Si passa, com serà el cas, fora dels dies punta de migració, l'espectacle serà molt més discret, però igualment digne d'apreciar.

Previsió de vents per aquest cap de setmana. Els migradors hivernants que fugen del fred europeu, trobaran condicions de vol propícies fins al sud de França, on es veuran sorpresos pel temporal. Resultat: sedimentació a les nostres costes.

D'aquesta manera, a partir de demà-passat val la pena inspeccionar les nostres zones habituals, o bé, si volem assegurar el tret, les zones costeres del nord-est. Evidentment si sortim, hem d'acceptar que farem les llistes sota un "chubasquero" i amb els peus xops (amb el conseqüent constipat assegurat). Ningú ha dit que la vida de l'ornitòleg fos fàcil. 

Si desistim a mullar-nos, però no acceptem aguantar el mono d'ocells del cap de setmana, la millor opció és dedicar el dia plujós a les marítimes. El temporal marítim, a més de portar terrestres no habituals (que ràpidament es dispersaran per el territori), també arrossega marítimes prop de la costa (molt més fàcilment detectables). Calàbries, àlcids, petrells o paràsits podrien donar-nos el "xute" ornitològic necessari per poder suportar, sense llençar una mirada furtiva a la finestra de la feina cada cop que detectem un reclam, els dies laborals de la setmana que ve.

A més, ja avancem que aquest moviment ornitològic/meteorològic no s'acaba aquí. Després del temporal, ja la setmana que ve, arriba l'hivern. Els freds, per fi, baixaran per l'Europa central arribant a la península. Per tant, durant la propera setmana atents a les meravelles de l'hivern: augment substancial de grives cerdanes i pinsans mecs, pardals d'ala blanca en cotes baixes i alguna espècie més escassa com ara el sit blanc, entre d'altres.

Primers freds de la temporada.

Recordeu: en el nostre país, normalment, com més fotuda està la meteorologia, més emocionant està la ornitologia.

Salut!

Operació pela-roques

El pela-roques, ocell dels cingles pirinencs més imponents, dels paisatges més inhòspits i a la vegada més desitjats pels excursionistes. Arriba als seus rocams de nidificació ben d'hora, recent entrada la primavera, quan les parets encara són castigades per les nevades intenses i salpicades per les estalactites.

Distribució com a nidificant a Cat.

Però on són la majoria de pela-roques a l'hivern? On van a parar quan a les cotes de més de 2000m l'aliment és nul?
En altres èpoques s'hauria pensat que hivernaven, res més lluny de la realitat. El pela-roques fa desplaçaments altitudinals per sobreviure als freds. Els seus hàbits discrets fan que moltes vegades passi desapercebut, però a l'hivern deixa els seus llocs recòndits per estar entre nosaltres, molt més accessible. Visita des de penya-segats de la costa brava a antigues edificacions de pedra d'alguns pobles (que de vegades imiten a la perfecció l'hàbitat dels rocams naturals), passant per les imponents parets de Montserrat.

Distribució del pela-roques durant la tardor-hivern (dades extretes d'ornitho.cat)

Aquests dies ja s'han anat enregistrant forces observacions a ornitho.cat i val la pena anar-lo a trobar. Si bé sempre resulta més gratificant "ser-ne el descobridor", anar als llocs on s'ha citat els darrers dies facilita molt les coses i dóna força més garantia d'èxit.
Així doncs, en el que portem de temporada tardor-hivern ja s'ha vist en unes quantes zones típiques: a Montserrat, als cingles de Tavertet, al Montcau i a zones propícies dels dos extrems del país. Amb tantes alternatives a triar no tenim excusa!

Pel que fa a mi aquesta setmana, si trec temps de sota les pedres, aniré a provar sort entre les pedres de Tavertet. I si no hi ha sort, sempre n'hi ha prou amb gaudir dels seus cingles.

Parlem dels "local patch" 2/2

Després de la introducció del concepte a l'anterior entrada, avui una presentació general del meu "local patch". Lloc, on sobretot durant l'últim any, he passat un grapat d'hores d'observació.

És una zona força petita de forma rectangular delimitada pel costat oest i nord per carreteres secundàries que connecten masos, per la C-35 al sud i per la riera d'Arbúcies a l'est.
Situada entre Hostalric i Breda i amb una altitud que no supera els 100m, suporta unes temperatures força elevades a l'estiu i unes glaçades considerables a l'hivern.

La zona és eminentment de caire agrícola amb abundants parcel·les de secà que es combinen amb plantacions d'arbres fusters i escassos camps de farratge. A la majoria de parcel·les herbàcies es fa créixer blat o ordi a la primavera i, un cop segat, s'hi planta blat de moro que es segarà a inicis de tardor, tot aprofitant la relativa abundant pluviositat del lloc i sobretot els corrents subterranis de la riera d'Arbúcies. Cal afegir que el propietari sol deixar mínim un erm durant l'estiu-tardor de cada any.

Visió general de la zona centrada en un gran camp de secà.

El cultiu d'arbres per la producció de fusta té una gran importància a la zona, sent el pollancre i el pi insigne els que clarament s'utilitzen amb major abundància. Aquestes plantacions normalment resten diversos anys "semi-abandonades" deixant que es desenvolupi vegetació autòctona en els llocs amb prou llum i, d'aquesta manera, creant biòtops força peculiars.

Plantació fustera de pollancres semi-naturalitzada.

Pins insignes i pollancres es combinen amb roures, alzines i abundant estrat arbustiu.

Els marges dels camps acullen plantes herbàcies i arbustives autòctones, a més d'alguns arbres autòctons. Doncs, destaquem per ser els més abundants els lledoners, roures martinencs i alzines (alguns de força edat).
Pel que fa a la vegetació natural presenta uns índexs de degradació molt elevats, de fet, gairebé no queden bosquines purament autòctones. El biòtop més natural el trobem a la llera de la riera on destaquen el arbres típics, sobretot pollancres, verns, tamarius i salzes blancs (alguns de molt vells). Malauradament, es troba altament degradada (la riera) per l'alta densitat d'espècies foranies invasives. Cal destacar-ne dos que composen el principal problema: l'acàcia i l'heura de virgínia . La primera ja ocupa el 50% de la llera i cada any s'expandeix més, i la segona s'enfila per la majoria d'arbres gran i ocupa gran part del sòl. Totes dues impedeixen el correcte creixement de plantes autòctones en els tres estrats.

Aspecte dels camps llaurats a mitjans de tardor. Marges dels camps amb arbres.

La implantació de infraestructures modernes és un fet a la zona. De totes elles les que tenen incidència més directe sobre el medi són l'aeròdrom i el camp de plaques solars. El primer va ser creat ja fa molts anys i al trobar-se a la banda dreta de la riera no implica grans inconvenients al "local patch", tot i que si que produeix un fort impacte en el tram de la riera que li correspon. El camp de plaques solars ja si que sembla posat amb mal gust. Es troba just al mig de la zona agrària produint un impacte visual terrible, a més, d'una "intoxicació" del medi important. De fet, ha implicat la desaparició i rarificació de moltes espècies a la zona (si s'hagués arraconat a una banda res d'això hauria passat). D'aquesta manera des de la instauració d'aquesta energia renovable, desapareix l'òliba com a nidificant i es rarifiquen fins casi l'extinció el cruixidell, la perdiu roja i el faisà.

Altres infraestructures potencials a destacar; una zona d'extracció de sorres, que abans estava en plena zona agrícola i que al traslladar-se va deixar una famosa i efímera colònia d'abellerols i pardals roquers que molts de vosaltres recordareu; després de dos anys d'intensa activitat va ser destruïda. I, per últim, les estructures ferroviàries localitzades a la part més meridonal: les obres del tren d'alta velocitat van produir l'impacte més bèstia a la zona; menjant-se unes quantes hectàrees, urbanitzant una zona que abans tenia un gran valor natural.

Parlem dels "local patch" 1/2

Tot ornitòleg té o, segons el meu punt de vista, hauria de tenir el seu "local patch". El "local patch", terminologia que ve d'Anglaterra, ve a ser aquella zona en que l'observador gasta la major part del seu temps "entre ocells", és a dir, la zona més freqüentada amb els prismàtics en mà. Al principi, aquesta mena d'obsessió per visitar molts cops un mateix lloc pot semblar innecessària i avorrida, res més lluny de la realitat. Al local patch és on l'ornitòleg es recrea més com a tal, és un camp d'aprenentatge segur, on de seguida s'aprendran els cants dels ocells més comuns de la zona, les seves costums, les seves fluctuacions migratòries, etc.
A més a més, en poc temps, haurem aconseguit un entramat d'observacions que ens permetran fer comparacions, gràfics i estadístiques que mai aconseguiríem visitant zones diverses. Contribuint d'aquesta manera als estudis poblacionals portats a terme per les nostres entitats ornitològiques o, per què no, per animar-nos a fer els nostres propis estudis.

Això si, la nostre zona predilecte ha de tenir una sèrie de característiques que facin que en puguem treure el màxim rendiment i que evitin que l'avorrim.
Com hauria de ser un bon local patch?

• Primer i gairebé estrictament necessari: que no quedi molt lluny de la nostra residència o segona residència. Quan per arribar a un local patch hem de fer més de 15km de carretera des d'allà on mengem, ens dutxem i fem la becaina és que la cosa no va bé. Un local patch llunyà acabarà per produir una despesa innecessària de diners i de temps, que sumat a la mandra revocarà inevitablement a reduir el nombre de visites i, per tant, menor prospecció (menys interès de les nostres observacions, menys aprenentatge i sobretot menys temps entre ocells).
• Preferiblement que no estigui altament urbanitzat ni altament freqüentat per persones. Un local patch urbà pot funcionar, de fet n'hi ha molta gent que utilitza illes verdes com ara els parcs més emblemàtics de Barcelona com a zona predilecte i en treu bons resultats, però normalment l'abundància d'infraestructures humanes no és compatible amb una gran diversitat d'ornithofauna d'interès. La freqüència de persones també és un fet a tenir en compte; si triem un lloc amb alt flux de vianants haurem de limitar les nostres observacions a l'alba.
• No hauria de ser massa gran ni tampoc gaire petit. Si som persones molt ambicioses haurem de frenar els nostres instints, ja que un local patch massa gran només porta problemes: problemes de prospecció per falta de temps, per falta d'accessibilitat, etc, Com més petit sigui, més el coneixerem i més profitosos seran els nostres estudis, això si, ser mandrós tampoc està indicat; no ens quedem només amb dos camps i una arbreda.
• Un local patch exemplar serà aquell que presenti una bona diversitat d'hàbitats en poc espai. La diversitat d'hàbitats és la clau per observar una bona quantitat d'espècies, evitant així l'avorriment (recordem que és una zona que haurem de visitar amb el màxim d'assiduïtat possible). D'aquesta manera, no és prudent "instaurar" la nostra zona enmig d'una fageda on se sol veure el picot negre, o en una sureda on tinguem les nostres caixes-niu. Hem de fixar-nos en llocs que tinguin una mica de tot; zones humides (rius, rieres, aiguamolls) que s'intercalin amb camps i algun bosquet seria un exemple ideal. 
• No cal anar a un lloc que tingui renom i estigui especialment protegit, qualsevol zona amb masos i activitat agrícola que ens quedi prop sol ser indicada. Les zones amb renom, com ara els Aiguamolls de l'Empordà, els secans protegits de Lleida, etc, són zones d'interès molt destacable, però la filosofia del local patch no és tenir el millor (el major nombre d'observacions, el major nombre de rareses, etc), sinó exprimir al màxim zones desconegudes en les quals poca gent s'hi fixaria. No hi ha major satisfacció que descobrir noves zones de nidificació d'espècies d'interès o, fins i tot, rareses allà on cap altre ornitòleg hi posa l'ull.

I si ja volem avançar més, seria perfecte no conformar-nos en només gaudir de la zona seleccionada, sinó que també ajudar en la mesura que puguem en la seva conservació. Normalment no podrem tenir gaire incidència en els canvis que es puguin produir en aquella zona que de tant visitar "hem fet nostra" (urbanització, destrucció d'hàbitats, etc) però sempre podem contribuir a millorar-la humilment. Una bona manera és posant-hi caixes-niu de diverses tipologies, de les quals en parlarem detalladament en pròximes actualitzacions, que de ben segur seran ben rebudes pels ocells que nidifiquen al local patch. Us imagineu veure de primera mà com creix la població de mallerengues blaves? O com nidifica per primer cop a la zona el xoriguer comú gràcies a la caixa penjada en aquell pal telefònic? I tot gràcies a nosaltres.

Després d'aquesta llarga introducció del concepte (espero no haver-me fet pesat), en la próxima publicació en relació a aquesta temàtica "presentació del local patch 2/2", parlaré del meu patch propi.

Qualsevol comentari o crítica serà benvingut.
Salut!